La pregunta que es fa tothom
PeriodistaDiumenge el '30 minuts' plantejava un reportatge en què, sis mesos després de la suspensió de l’autonomia a Catalunya, se n’analitzaven les conseqüències i els possibles passos a seguir a nivell institucional. Representants polítics, analistes i una colla de professors en dret constitucional reflexionaven sobre el 155 i, uns més concrets que d’altres, oferien possibles rutes per desbloquejar la situació.
El reportatge, de Toni d’Armengol i Carles Señalada, pretenia anar més enllà dels laments i de l’enrocament d’uns i altres a favor o en contra de la independència, i això estava bé. Per les declaracions dels participants es notava que en les entrevistes havien acotat molt el tema del programa i es demanava concreció sobre com es podien recuperar les institucions i començar a fer política per evitar la paràlisi en què s’ha caigut. De fet, el títol del reportatge connectava amb aquesta qüestió essencial que s’abordava de manera més directa en el tram final, ‘I ara, què?’, que és la pregunta que es fa molta gent. El programa també posava el focus en el paper dels CDR, la judicialització de la política i l’eficàcia real de la internacionalització del Procés. Aquest intent d’aprofundiment en la reflexió política convertia el '30 minuts' en un programa exigent, dens i que demanava a l’espectador una actitud d’escolta activa. Però això no va atemorir l’audiència: 403.000 espectadors.
Per descomptat, el '30 minuts' oferia un ventall molt ampli de posicionaments i opinions, una gamma de grisos, més enllà de representar-hi tots els partits de l’arc parlamentari. De fet, ideologia al marge, tots els testimonis que intervenien es podien distingir en dos grans grups: els que es mullen en respostes concretes, realistes, que es podrien dur a la pràctica fins i tot sense retratar un panorama gaire agradable ni exitós, i els que funcionen per inèrcia donant respostes genèriques i tòpiques que estem tips de sentir i que tampoc permeten avançar gaire ni en el Procés ni en el debat.
Això sí, ‘I ara, què?’ és un reportatge només apte per a ments obertes, capaces d’escoltar arguments que no es comparteixen i fins i tot per admetre part de raó en posicionaments diferents dels propis. Aquest '30 minuts' semblava destil·lar certa voluntat de combatre els prejudicis i les etiquetes malintencionades que alguns pengen a la tele pública. Tenia, fins i tot, una finalitat subliminar de demostrar un nivell d’excel·lència en el servei públic i evidenciar la lluita periodística per oferir un treball neutral i honest.
Amb tot, més enllà de l’interès televisiu per les reflexions, un cop acabat el reportatge, la resposta a la pregunta "I ara, què?" continuava tan desdibuixada com al principi.
