CRÍTICA TV

Un 'fucking' cagamandúrries

¿Això és tot el que té a dir de la vida un guionista de televisió de quaranta-quatre anys?

Dilluns TV3 va emetre el tercer capítol de ‘Tot anirà bé’, una de les estrenes de la graella d’estiu. El guionista i humorista Oriol Parreño construeix una ficció vital amb ell de protagonista comportant-se a l’estil de Woody Allen (la música i la tipografia dels rètols remeten clarament al director de Nova York): és insegur, hipocondríac, va al terapeuta, s’embarbussa quan està nerviós i necessita exhibir els seus turments als altres. L’únic que es pot reconèixer a aquest format és una certa originalitat. No havíem vist res semblant a TV3. Ara bé, el resultat televisiu és un pesat de primer nivell que no calla en quaranta-cinc minuts i no para de parlar d’ell mateix. És el programa amb més densitat de “jo” per minut. Insuportable i caducat a aquestes altures del segle XXI: l’egocentrisme de l’home blanc amb una vida mediocre creient que les tonteries que li passen pel cap són interessants i fan gràcia. A sobre, es repeteix per enèsima vegada la catàstrofe humorística d’aquest país: homes adults de més de quaranta anys comportant-se com adolescents de setze. Homes que es fan els tontos per semblar simpàtics. A ‘Tot anirà bé’ el protagonista no té res a dir. Un dia està estressat, un altre dia té enveja del veí i l’últim té por de les rates. Només a un immadur egocèntric això li aguanta quaranta-cinc minuts de rotllo. El programa té tres nivells de relat. El primer és la suposada vida anodina i limitada del guionista, molt reduïda suposem que per qüestions de pressupost. El segon nivell sembla pensat per farcir el programa i no aporta res, ni a ell ni a l’espectador. Parreño entrevista experts en la temàtica que l’amoïna. I, finalment, un tercer nivell eleva el relat al surrealisme, amb Parreño mantenint converses amb personatges i celebritats (Trump, Edgar Alan Poe...) que parodia ell mateix i que porten la sèrie a la vergonya aliena. “Tu ets un 'fucking' cagamandúrries”, diu el clon de Trump a Parreño. I té raó. El nivell d’infantilisme aboca la sèrie a l’esperpent. Si mirem exemples d’altres humoristes que han convertit en ficció la seva pròpia vida, com Louis C.K. o Pamela Adlon, és obvi que aconsegueixen exposar circumstàncies vitals pròpies de la seva generació: problemes amb els fills, amb les exparelles, inestabilitat en les relacions sentimentals i en l’àmbit laboral, dificultats econòmiques... Són personatges que veiem cagar, follar, plorar, masturbar-se, patir, barallar-se, emborratxar-se i despullar-se davant l’audiència mostrant el millor i el pitjor dels seus personatges. ‘Tot anirà bé’ està a P3 de l’humor televisiu. Un guionista rondinaire que no para de queixar-se, no fot brot i que té un got de lleteta a la tauleta de nit, en una habitació plena de còmics. I que si sent el veí que folla, plora. Va, home, va. ¿Això és tot el que té a dir de la vida un guionista de televisió de quaranta-quatre anys? ¿Aquest és l’humor que gasta? ¿Anar a veure la mama quan té por de les rates i visitar l’Hotel Krüeger quan queda amb una noia? Doncs aleshores està clar que es tracta del guionista que no fitxaries mai.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF