20/12/2018

La cultura del terror contra les dones

2 min

L’assassinat de Laura Luelmo ha fet que els magazins matinals continuïn convertint la tragèdia social en un succés trepidant. I cosa encara més greu, transmetent uns valors nocius per a la ciutadania.

Com a elements transversals a totes les cadenes privades, el més habitual és la sobreexposició que fan de la imatge de la dona assassinada, de manera que converteixen una persona anònima en una celebritat. Com ja va passar amb el cas de Diana Quer, l’estètica hi té molt a veure. Si la víctima s’ajusta als estereotips de bellesa publicitaris, la dona assassinada es converteix gairebé en model. La seva bellesa és un factor que incrementa la repercussió mediàtica i, alhora, potencia l’atrocitat del crim. A 'El programa de Ana Rosa' són experts en convertir les víctimes en una part del decorat. Ahir, a 'Espejo público', simultaniejaven les fotos de Quer i Luelmo. Les mostraven a les dues juntes en escenes festives, càndides, extretes de les seves xarxes socials, i creaven un missatge subliminar erroni: que és la bellesa, la delicadesa i la joventut d’aquelles dones el que estimula un agressor. És a dir, elles són víctimes del seu propi atractiu, d’una seducció inevitable que va més enllà de la seva pròpia voluntat.

Una altra inclemència innecessària és l’obsessió per ajuntar la foto de la víctima amb la del seu assassí. Els posen a tots dos de costat, com si fossin la bella i la bèstia. Com que són fotos de les xarxes, tots dos apareixen, en imatges enganxades, contents i riallers. Una atrocitat visual que construeix un vincle fals entre les dues persones. A 'Espejo público' se’n van fer un tip.

Els videoclips de l’horror són un clàssic i a Telecinco són uns mestres d’aquest art. Per anunciar les parts més intricades del cas, fan avançaments com si es tractés del tràiler d’una pel·lícula. Intercalen imatges de sang i escenes del delicte amb rètols enormes: "HAN APARECIDO... RESTOS DE SANGRE. A CONTINUACIÓN!" Els detalls escabrosos s’acaben convertint en l’element de més interès. Ahir el col·laborador de Susanna Griso Nacho Abad insistia amb rostre consternat que preferia no entrar en detalls precisament per donar a entendre que la crueltat infligida era màxima. Hi ha una falsa prudència que, en realitat, la fa més morbosa.

Més enllà dels recursos audiovisuals, les entrevistes, els tertulians i les arengues dels col·laboradors han convertit la por ancestral de les dones a ser agredides, violades o assassinades en un relat del terror molt perillós. Presentaven casos d’altres dones amenaçades i aterrides. Repetien obsessivament el discurs de la por fins al punt que hi ha el risc d’instaurar una cultura del terror que ens converteixi a totes les dones en víctimes abans d’hora, en ciutadanes atemorides de segona, en éssers percebuts com a vulnerables que hem d’extremar la cautela si volem viure. I una cosa encara pitjor: que quan exercim la nostra llibertat siguem titllades d’imprudents perquè la por no ha limitat la nostra existència.

stats