Una comedieta inofensiva

HBO acaba d’estrenar Love life, una sèrie que segurament agradarà als fans de la comedieta romàntica. Els que van gaudir amb Modern love trobaran en aquesta un possible succedani, amb una versió una mica més mil·lennial. Comparar-la amb Sex and the city ja és forçar més el paral·lelisme, més enllà de la ciutat i la recerca de la parella perfecta com a objectiu. La sèrie comença amb una veu en off que, com si es tractés d’un tutorial d’internet, posa xifres a l’amor: “La nostra vida amorosa pot quedar reduïda a dades. Per exemple, una persona corrent troba l’amor de la seva vida quan ja ha tingut set parelles, de les quals dues han sigut relacions llargues. La resta són una barreja de parelles breus, follamics i rotllos d’una nit. De mitjana s’enamora dues d’aquestes vegades i també li trenquen el cor dues vegades. Però darrere d’aquests números sempre s’hi amaga una història”. I aquí és on començaran a explicar-nos la història de la Darby Carter, una noia d’uns trenta anys instal·lada a Manhattan, amb una vida laboral precària que no concorda amb el pis on viu ni l’activitat social que manté. Cada capítol de la sèrie explica una relació de la Darby, de l’inici fins al final. I representa que cada episodi és una etapa d’un procés d’aprenentatge vital fins a arribar, se suposa, a l’amor definitiu.

La Darby està interpretada per Anna Kendrick, una actriu que resulta un pèl artificial per a una comèdia que potser demana més espontaneïtat. Li han encolomat un estilisme i un pentinat de cheerleader que, si bé s’ajusta a la carrincloneria yankee, tens la sensació que no encaixa ni amb el tarannà ni amb la vida que porta. El seu personatge té cert esperit de Bridget Jones: tendència a ficar la pota i una autoestima més aviat baixa que fa que ella mateixa se sorprengui quan algú vol compartir-hi llit, però també va aprenent dels anteriors desenganys. La veu en off potencia aquest efecte de manual acadèmic que extreu la moralina al final a cada capítol. Els punts forts de la sèrie són la ciutat com a context, la durada de mitja hora dels capítols, la capacitat d’oferir un entreteniment lleuger sense pretensions i la transversalitat del públic que la pot suportar, des d’adolescents amb ganes d’anticipar esdeveniments vitals fins a veteranes que ja saben el pa que s’hi dona a l’hora de relacionar-se amb el gènere masculí. També està bé que la sèrie no es recreï en el melodrama que suposa cada ruptura. Fins i tot ha encertat a l'evitar-lo. Perquè el que interessa d’aquesta sèrie no és el patiment amorós sinó la capacitat d’avançar. El menys reeixit és que en els tres primers episodis costa veure el pas del temps i l’evolució més enllà de la informació dels rètols inicials. I que la protagonista no sembla experimentar un creixement personal individual més enllà del seu procés d’adaptació a la nova relació que comença. Love life és una comedieta inofensiva que no marca les diferències ni aporta res de nou al gènere romàntic. Al contrari, s’ajusta als patrons més clàssics, i això, a aquestes alçades del segle XXI, comença a ser una mica decebedor.