L’assassinat que va sacsejar consciències

Va ser el sacseig social definitiu que va culminar el 2004 amb la llei contra la violència de gènere

MÒNICA PLANAS
MÒNICA PLANAS Periodista

El 4 de desembre del 1997, Ana Orantes, una senyora de Granada de seixanta anys, va anar a Canal Sur, al programa ‘De tarde en tarde’, que presentava Irma Soriano. Era l’època en què estaven en auge els programes de testimonis. També era l’època del ‘Lo que necesitas es amor’, en què Jesús Puente intentava convèncer les dones maltractades perquè tornessin amb els seus marits penedits. L’època en què Martes y Trece feia humor amb el ‘Mi marido me pega’ i la gent reia.

Ana Orantes es va passar quaranta minuts explicant els seus quaranta anys de matrimoni amb un home que la va maltractar, li va pegar i la va amenaçar cada dia durant tot aquest temps. Els seus sogres també la van agredir i explotar com una esclava. El programa no era una denúncia. Irma Soriano posava tant d’èmfasi en les estomacades com a saber si el seu home era treballador. Es van recrear en els detalls de les seves misèries. Recuperar ara aquell fragment televisiu és colpidor.

Ana Orantes feia poc que s’havia intentat separar. No havien servit de res la desena de denúncies que havia interposat. El jutge va dictaminar que havien de compartir casa. I el marit li va continuar pegant.

Ana Orantes devia veure com cada tarda moltes dones explicaven desgràcies com la seva a la tele i va trucar per anar-hi. Amb els anys, s’ha reinterpretat com un desig de demanar ajuda. No ho va semblar. Més aviat necessitava desfogar-se. Segurament Orantes va percebre la realitat: la televisió era l’únic lloc del món on interessaven aquelles històries i la gent t’escoltava. Asseguda en una cadira d’un plató de Canal Sur, amb la mirada trista de la seva filla Raquel asseguda entre el públic, va explicar un munt d’humiliacions i agressions. Irma Soriano, amb to fleuma, li anava fent preguntes i, fins i tot, la va fer parar per donar pas als anuncis quan anava a detallar com va descobrir que el seu home abusava de la filla petita.

Tretze dies després, el 17 de desembre del 1997, José Parejo la va ruixar amb benzina i li va calar foc a la porta de casa seva. L’espectacle televisiu va culminar amb l’assassinat de la dona indefensa. I va provocar un trasbals social. L’escàndol mediàtic, la desprotecció de les víctimes, la desídia judicial, van quedar al descobert. Irma Soriano ha recordat anys després que la cadena no va voler que es parlés gaire del cas perquè s’acostaven dates nadalenques i era poc adequat. A Espanya es va començar a prendre consciència de la violència contra les dones i dels crims masclistes. Va ser el sacseig social definitiu que va culminar, el 2004, amb la llei contra la violència de gènere. Fins aleshores, les històries de les dones maltractades com la d’Ana Orantes només servien per entretenir les tardes televisives. La seva la recordem perquè la van assassinar poc després d’explicar-la, però n’hi va haver moltes altres que han quedat en l’oblit.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF