El provincianisme de ‘Trenquin tòpics’
Dimecres al vespre, en 'prime time', TV3 va estrenar 'Trenquin tòpics', un programa presentat doblement per Queco Novell. A través de la tecnologia, dupliquen la seva imatge, que es converteix en la personificació del que diu la seva consciència. Si fins ara la 'veueta' dels presentadors tan explotada a la cadena (des de 'Magnum' fins al Mikimoto) era només sonora, ara hem passat a atorgar-li massa corpòria. El més sorprenent ha estat descobrir l’estilisme d’aquest ésser. No hauríem dit mai que la consciència de Queco Novell va vestida de proxeneta i es comporta com un mascle alfa insuportable. La paradoxa rau en el fet que hi ha dos Quecos però l’autèntic no hi és. Novell fa dos personatges i en cap hi reconeixes el de veritat.
Més enllà d’això, el problema de 'Trenquin tòpics' no és de consciència sinó d’inconsciència.
'Trenquin tòpics' fa tot el contrari del que defensa el títol. Pel que vam veure, més que trencar-los, els confirma. Es va estrenar investigant si els catalans som garrepes amb una sociologia recreativa de molt poca volada. El programa que vam veure és propi de la televisió de fa vint-i-cinc anys i d’un relat sobre Catalunya superat i passat de moda. En un moment en què el país està dividit, hem entrat en l’era dels matisos sobre el que som o deixem de ser els catalans, el que semblem des de fora i el que creiem que som, quan lamentem que ens etiquetin, en plena esquizofrènia sobre el que volem ser i com, arriba un programa que diu que trenca tòpics i el que fa és alimentar clixés de l’any de la picor. La manera de posar la lupa sobre els catalans i Catalunya és caduca.
El programa cau en el fatídic error de perfilar els catalans a partir d’allò que fan els madrilenys. I això és d’un provincianisme impropi de l’actualitat. Per reflexionar sobre la suposada gasiveria dels catalans, Queco Novell viatjava a Madrid per contrastar amb espècimens de la localitat la manera de comportar-se en bars i restaurants. L’exercici demostra que per definir-nos com a catalans cal emmirallar-nos en la capital. Madrid com a baròmetre de la conducta humana. El nostre nivell de garreperia es mesura en funció de la generositat de Madrid, no la de Vigo o Tòquio.
Tot i que a nivell tècnic està fantàsticament resolta la duplicitat simultània del presentador, el format és un poti-poti eclèctic. Una barreja d’estètiques visuals i de llenguatges televisius que transmeten una concepció del programa molt poc unitària, més aviat com un collage d’idees disperses.
Quan es va acabar el 'Trenquin tòpics', la consciència del Queco va resumir amb duresa què li havia semblat el programa: “Si ho comparo amb una descàrrega elèctrica a l’escrot, diria que m’ha agradat”. Tot i no disposar d’escrot per certificar-ho, la meva consciència comparteix el mateix entusiasme.
