03/08/2020

Mafiosos de Nova York

3 min
Rudolph Giuliani, exalcalde de Nova York, en un fotograma de 'La ciudad del miedo' (Netflix) / ARA

“¿Com sona la cuina d’un mafiós? Sona a ous batuts en un bol” La frase és d’un policia de l’FBI recordant les gravacions obtingudes a través dels micròfons ocults que col·locaven a les cases i restaurants de la màfia de Nova York als anys 70. Era una època en què cinc grans famílies, els Bonanno, els Colombo, els Gambino, els Genovese i els Lucchese, dominaven la ciutat, s’immiscien en tot tipus de negocis i serveis i obtenien milions de dòlars a través de l’extorsió. Nova York era sinònim de drogues, assassinats i violència. A La ciudad del miedo: Nueva York contra la mafia, la sèrie documental de tres episodis que acaba d’estrenar Netflix, se’ns explica de manera extraordinària com funcionava aquella organització criminal i la manera com es va aconseguir desactivar i convertir Nova York en una ciutat nova i més segura. Més enllà de la història en ella mateixa, que és interessant perquè passa en una ciutat molt popular i que coneixem gràcies als viatges i les pel·lícules, la qualitat d’aquest documental rau en la manera com es planteja el relat.

Els testimonis són claus. La ciudad del miedo entrevista antics membres dels clans familiars mafiosos i els responsables de l’FBI i la Fiscalia que van treballar en aquell macrooperatiu sense precedents: en aquell moment es convertia en la investigació més gran de la història del crim organitzat. Per tant, els entrevistats de tots dos bàndols parlen des de la pròpia experiència i amb la llibertat que dona el pas del temps. Han passat quaranta anys i, per tant, a nivell de realització es juga amb la pantalla partida, combinant imatges del passat d’aquests personatges amb les gravacions actuals.

La sèrie és molt rica a nivell d’imatges d’arxiu i documents. S’utilitzen de manera molt encertada les fotografies i filmacions inèdites fins ara que va fer l’FBI en el procés d’investigació per identificar els membres de les cinc grans famílies de la màfia i obtenir proves per inculpar-los. Les gravacions aconseguides gràcies a l’arriscada col·locació de micròfons a les llars dels mafiosos són útils, sobretot, per afegir un component de thriller, emoció i fins i tot un punt d’humor al documental. La qualitat del so és molt baixa, però va ser l’element clau per desmantellar aquells clans. La manera com el responsable d’amagar els micròfons explica les seves epopeies per aconseguir-ho és de les trames més entretingudes de la sèrie.

La realització és fonamental per atrapar l’espectador perquè defuig l’estereotip visual del documental i crea una estètica que entronca amb el llenguatge propi de les pel·lícules de la màfia: els espais, la il·luminació, el punt de vista de la càmera connecta més amb el cinema que amb la televisió.

Molt de passada, La ciudad del miedo vincula Trump amb la màfia quan aprofundeix en el boom de la construcció a Manhattan, però la connexió resulta superficial, per falta de proves, per desídia narrativa o per cautela. Més enllà d’això i d’erigir Rudolph Giuliani en el salvador de la ciutat, la sèrie documental és una bona opció televisiva per valorar, de manera molt entretinguda, com la corrupció es filtra fàcilment a les ciutats, té conseqüències en la quotidianitat dels seus habitants i combatre-la determina el seu futur.

stats