Més metges al límit
TV3 va estrenar dimecres a la nit la sèrie Miami Trauma , una altra producció de Jerry Bruckheimer. El nom els sonarà dels crèdits finals de qualsevol de les versions de CSI . De fet, la sèrie manté el color taronja constant de totes les escenes en què ja ens hem acostumat a veure l'Horatio.
L'estructura és la mateixa: un accident contundent inicial per arrancar i un desenvolupament intens per resoldre el drama. L'acció transcorre en un hospital en el qual els metges són les estrelles del rock de la medicina. Només atenen pacients que són en l'hora daurada, és a dir, en els últims seixanta minuts de què disposen els metges per salvar una vida. "Si t'estàs morint més val ser aquí que en cap altre lloc del món", assegura un dels personatges.
Per variar, tots els protagonistes, al marge de ser uns professionals extraordinaris, són guapos. Les doctores han fet torns de 48 hores sense ni aclucar l'ull però han tingut temps de fer-se tirabuixons a la melena rossa, maquillar-se i sortir a prendre una copa al vespre en un pla seductor.
L'altra característica és que són uns episodis curts però intensos. Quaranta minuts a tot drap amb permanents situacions límit, en què gairebé de manera constant se senten els batecs d'un cor o l'espetegar de les hèlixs d'un helicòpter. Després d'un clímax per apedaçar una artèria rebentada, amputar una mà per tornar-la a empeltar o dur a terme una cesària de risc, arriba l'anticlímax: converses sobre la vida i la mort en un balcó, amb el cel vermell, fulles de palmera i gairebé sentint l'olor del mar des del sofà.
Res de nou que no hàgim vist abans en qualsevol de les sèries de metges més bàsiques. No apta per a hipocondríacs ni per a aprensius als dolls de sang, els espectadors menys exigents tindran adrenalina assegurada i les típiques emocions dels supervivents de tragèdies i accidents.
Tòpica i elemental però efectiva, és una opció d'urgència per salvar-los de l'hora daurada de la televisió: els últims seixanta minuts abans de patir un col·lapse per reemissions.
