Divendres, amb motiu de la presentació de l’edició digital de l’ARA Andorra, vaig tenir l’oportunitat de veure, des del nostre país veí, la programació de France 2 i France 3. A France 2 vaig trobar començat el magazín Ce soir (o jamais) amb un debat en directe, profund i apassionat: Jihaidistes francesos a Síria: què hem de fer? Va durar una hora i quaranta minuts i tenia públic present al plató que feia cara de seguir-lo amb molt d’interès. A France 3 emetien Grand Paris Reportages, un excel·lent espai de breus reportatges. A Arte feien un documental sobre la Xina, centrant-lo en les polítiques de control familiar, els maltractaments i el menyspreu a les nenes. No es pensin que a França tota la programació d’un divendres a la nit és tan intel·lectual. A TF1 emetien la versió autòctona de ¿Quién quiere casarse con mi hijo? i els asseguro que, tot i que en francès el títol sona més fi, és encara més rònec que el d’aquí.
Tornant a la programació de France 2 i France 3, em va cridar molt l’atenció un fet singular, segurament per contrast amb el que estem acostumats aquí (tant a la pública com a la privada). A la pantalla només hi havia la mosca de la cadena. Ni hashtags, ni tuits, ni SMS dels espectadors, ni l’anunci de l’estrena de la pel·lícula de torn. Això sí, de tant en tant apareixia la portada d’un llibre vinculat al tema del programa o al reportatge que estaven emetent. En poc menys de dues hores, entre France 2 i France 3, van recomanar uns sis o set llibres. En un cas ho va fer el mateix presentador, perquè en tenia l’autor al costat i formava part d’un dels reportatges. La resta apareixien a la part inferior o al lateral de la pantalla, sense que això interferís en l’evolució natural del programa. Un luxe. La tele pública recomanant llibres com a ritual natural dins el relat.
Aquí, o el programa és exclusivament de llibres, o això ja no passa. Permanentment ens embruten la pantalla amb els SMS o els tuits dels espectadors, carregats de faltes d’ortografia, dient obvietats o aportant continguts d’escàs (o nul) interès. De fet, llegir missatges i escoltar una entrevista a la vegada provoca una situació dissociada i fallida. ¿A algú li interessen els tuits i SMS de gent anònima? Més enllà del que deu suposar individualment veure el tuit propi triomfant en pantalla uns segons, aquesta plaga que cada vegada devora més programes és tan lletja com inútil. És la tele endogàmica que necessita que parlin d’ella mateixa en comptes de la tele generosa que és conscient de la seva funció de servei públic.
