Mals finals de sèrie
La incompetència d'alguns guionistes en les sèries espanyoles de ficció s'eleva a l'enèsima potència quan han de resoldre un final. Aquesta setmana ens ha passat amb La fuga , de Telecinco. La trama d'aquesta producció futurista consistia a narrar la història d'una parella que havia de fugir d'una plataforma petroliera convertida en presó d'alta seguretat. Formaven part de la resistència que lluita contra un règim opressor que vol crear una societat obedient i gris en un món on s'acaben les reserves energètiques.
Des del primer capítol que hem estat tancats en aquesta plataforma de cartró pedra en què s'han gastat tot el pressupost. Incapaços de crear conflictes en un espai tan reduït, s'han dedicat a fer parlar els personatges, que s'han passat la temporada xerrant pels descosits sobre la fugida. Alguns sobre com marxar i d'altres sobre com evitar-ho. Mentrestant ens han distret amb trames secundàries absolutament independents i inconnexes per fer allargar una història que podria ser perfectament un curtmetratge de deu minuts. Que si un té un trauma d'infantesa, que si l'altre tenia complex d'Èdip amb la seva mare, que el més dolent és un violador, que la pobra noia té un marit que no li deixa veure els fills... Arguments d'un sol episodi que no aporten res a la trama central ni aprofundeixen en uns personatges absolutament plans i interpretats de manera molt justa per uns actors que no saben la sort que tenen que algú els hagi donat un paper. Ens han ensenyat uns quants culs a les dutxes i un parell de pits. Han introduït el drama d'una nena que viu amagada a la plataforma com a recurs fàcil i desesperat de posar emoció en una història que penja d'un fil. I al final, la fugida no és tal. S'acaba la trama amb els protagonistes allà on van començar: dalt de la plataforma. Amb aquestes sèries espanyoles tens la sensació que més que buscar la satisfacció de l'audiència i l'exigència professional es limiten a complir amb un calendari de producció i cobrar la feina.
