CRÍTICA TV
Misc 02/12/2011

Lliçó per a intolerants

i
Mònica Planas
2 min

Dimecres al vespre dins del Sense ficció de TV3 vam recuperar el Generació D, el documental que va començar el 1989 centrat en la generació de catalans que va néixer en democràcia. Per sort, aquest exercici (que acaba sent més introspectiu que social) s'ha anat repetint cada set anys. Ara els protagonistes són a prop dels quaranta. El reportatge és una meravella especialment en el vincle que crea entre l'espectador i la pantalla: és curiós com ens arriben a commoure i interessar les vides de sis persones que no coneixem. I no és que ens atrapin perquè siguin apassionants sinó perquè en tots ells ens hi sentim projectats. La qüestió generacional queda al marge per parlar, al cap i a la fi, de nosaltres mateixos. Ens emocionen més les qüestions més íntimes (que són també les més universals) que no pas les més socials. L'amor, la família, els principis, la feina, les il·lusions, les frustracions, la religió, les pors i les lliçons que dóna la vida... queden concentrades en una càpsula televisiva. És extraordinari com Generació D provoca en l'espectador una reflexió personal simultània a veure el reportatge. I alhora, veure com aquestes persones han anat canviant el seu destí respecte a les seves expectatives també et permet quedar en pau amb tu mateix. Ens passa de tot, però no passa res. Continuem endavant. El reportatge, a més, ha trobat una bona manera de fer fàcil la complexitat de concentrar tantes lliçons de vida acumulades amb els anys. No cau en una estructura quadriculada, sinó calidoscòpica. Els temes surten, desapareixen, es reprenen, s'associen a d'altres... i es converteixen en una classe magistral per a ments intolerants. Qui s'atreveix, després de veure Generació D, a dictar sentències vitals inamovibles? Com diu la Neus: "De vegades som com hàmsters a la roda". Té raó. Sort que moments com el Generació D ens recorden que som humans.

stats