L’èpica d’un assassinat
Tot just disset dies després de la desaparició de Diana Quer, el setembre del 2016, Antena 3 hi dedicava un especial que començava imitant els crèdits i la banda sonora de La isla mínima, una pel·lícula en què uns policies busquen una noia desapareguda que finalment troben assassinada. En el reportatge es criminalitzava Diana Quer per l’ús que feia de les xarxes socials, per les fotos que es feia, per la seva manera de relacionar-se amb els homes. “ Diana no fue discreta esa noche ”, considerava la veu en off sobre la conducta de la noia l’última nit que se la va veure.
Durant aquelles setmanes més intenses de recerca i de cobertura mediàtica el pare de Diana Quer va contractar els serveis d’una agència de comunicació perquè l’assessorés i va utilitzar els mitjans per llançar-los contra la seva exdona, a qui es va considerar una mala mare irresponsable.
Dimarts al matí, un any i tres mesos més tard, el panorama no ha canviat gaire. L’espectacle de la tragèdia continua, ara amb la detenció de l’assassí. Tant al magazín matinal de Telecinco com al d’Antena 3 es recreaven en les fotografies del detingut, humanitzant-lo: bufant les espelmes d’un pastís, corrent una cursa, fent un ninot de neu o sopant amb la seva dona o un grup d’amics. Havien buidat el seu compte de Facebook. Curiós com a l’assassí ningú no li retreia l’actitud a les fotos, el seu nivell de discreció, ni les activitats que feia. A El programa de Ana Rosa (sense Ana Rosa, que està de vacances) ensenyaven les fotos de Diana Quer en què la noia es mostrava més suggerent, i la convertien fins i tot en part del decorat. El seu rostre ocupava la megapantalla del plató. Si fins ara la víctima havia estat criminalitzada, ara passava a estar cosificada: era l’objecte de desig d’un criminal. El missatge televisiu escriu un relat paral·lel subliminar: la feminitat i la bellesa com a arguments inductors d’un crim. Fins i tot en un vídeo en què es recreaven sobre les hipotètiques dades de l’autòpsia, acompanyaven el guió de les fotos en què la noia apareixia més sexi, de manera que provocaven un contrast macabre entre el text i la imatge per estimular el pensament de l’espectador.
A Espejo público,d’Antena 3, l’absència de Susanna Griso feia que Nacho Abad, el periodista sensacionalista expert en successos, conduís la narració dels fets. Sorprenentment explicava que l’assassí havia confessat el lloc on havia amagat el cadàver perquè “ se sentía mal, y se ha mostrado colaborador para mitigar el dolor de la familia ”. I no ho deia amb ironia. La reconstrucció del fets, amb excés de detalls, generava molta èpica al voltant de l’assassí. Els magazins van dedicar tres hores a esprémer el cas, perquè del que es tracta en realitat és de muntar una pel·lícula que duri setmanes i veure com creixen les xifres d’audiència.
