20/12/2010

L'entrevista més difícil

2 min

Al migdia, l'Albert Om va entrevistar en Raül, un nen a qui fa anys van atropellar. Va patir un traumatisme cerebral. Ara té set anys i, amb una feina de recuperació extraordinària, en Raül fa grans progressos.

La tasca periodística d'abordar un cas com aquest, per més tacte que es vulgui tenir, no és senzilla. És arriscat perquè es pot caure en el dramatisme o provocar el plor d'un familiar. Però la capacitat de l'Albert per interactuar amb en Raül va ser d'una habilitat extraordinària. En Raül estava entre distret i fascinat pel plató i pel fet de veure's a ell mateix en un monitor. Portava corbata (que sempre es fa estrany) i se sentia molt observat. Amb aquest entorn i escoltant la mare i la metgessa explicant (molt emocionades) la seva pròpia història és lògic que un nen de set anys tingui certa reticència a respondre. I, si s'hi afegeixen unes dificultats cognitives conseqüència de l'accident, encara més. Periodísticament no és fàcil. Humanament tampoc. Però l'Albert hi va conversar sense caure, en cap moment, en l'afectació. Hi va parlar amb una naturalitat espontània, sabent esperar les respostes. Amb el to i, sobretot, amb els gestos, l'Albert va integrar en Raül a l'entrevista i va centrar la seva atenció. El va fer protagonista actiu i no un nen que servís d'exemple. L'Om va fer un doble salt mortal televisiu motivant-lo per al repte de convidar la gent a trucar. Cap frase va sonar a ordre. Ni cap actitud, paternalista. Ni el sucre per incentivar la solidaritat. Ni el posat bleda que s'adopta a vegades amb els nens. Més aviat un llenguatge corporal molt subtil, parlar-li a cau d'orella i demanar-li ajuda. I després d'aquells vuit segons de suspens de si en Raül faria o no allò que li proposaven... ho va fer. I el riure orgullós de la mare de veure que el seu fill havia superat un nou repte el vam compartir tots. El punt just de tendresa, fermesa i habilitat televisiva.

El convidat va demostrar ahir ser un perfecte amfitrió.

stats