Publicitat
Publicitat

CRÍTICA TV

Kim Jong-un no va de ventre

Diumenge el 30 minuts emetia L’estat secret, un reportatge de James Jones que s’intenta endinsar en la mesura del possible dins de Corea del Nord, un estat blindat per la dictadura de Kim Jong-un. Com tot periodisme que fica el nas allà on està prohibit, la història t’atrapa. Tot i que les imatges que s’aconsegueixen del país de manera clandestina són de molt mala qualitat, per a l’espectador suposa estar observant una cosa a què ningú pot tenir accés. Les imatges dels nens abandonats al carrer, subsistint penosament en la indigència, són colpidores.

Impacte emocional al marge, el més interessant del reportatge és com explica l’engranatge dels dissidents per lluitar contra l’estat paranoic i tirà de Kim Jong-un. Compta, per exemple, amb el sorprenent testimoni de l’excap de propaganda del règim quan governava Kim Jong-il. “Nosaltres ens pensàvem que Kim Jong-un ni tan sols anava de ventre”, diu un cop ha obert els ulls a la realitat.

Corea del Nord només té un canal de televisió públic, que exalça permanentment el seu líder. De fet, quan es va morir Kim Jong-il, a través dels informatius vam ser testimonis del teatre melodramàtic que els militars obligaven a fer als ciutadans davant les càmeres. Imatges ridícules dels coreans plorant llàgrimes de cocodril sota coacció. L’estat secret demostra com els dissidents també utilitzen els mitjans per fer trontollar el règim. S’explica com funciona el contraban de pel·lícules i de llapis USB amb programes de televisió estrangers per demostrar a la població que existeix una altra manera de viure. Una estratègia que va ser eficaç, per exemple, a Albània. Quan les antenes de televisió albaneses van tenir prou potència per captar el senyal de les televisions italianes (i tot l’imperi berlusconià), els ciutadans van veure que allò del comunisme no els sortia gaire a compte.

El reportatge, més enllà de revelar una part (lamentablement petita) del que passa a Corea del Nord, traspua implícitament quin és el valor dels mitjans de comunicació: utilitzats com un braç més del poder tirà, però també com a transmissors de consciència social i vertebradors d’inquietuds individuals. Una lluita desigual i latent. L’exemple més extrem de com els mitjans de comunicació són essencials per a la llibertat i com l’absolutisme mira de carregar-se’ls per controlar la població.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF