04/02/2011

Jugant a ser Déu (a canvi de diners...)

2 min

Dimecres, a Sense ficció , vam poder veure un documental colpidor.

Torneu-me el fill! Els nens robats del franquisme exposava els casos dels centenars de nens robats just després que els haguessin parit. Un engranatge molt ben organitzat de metges, monges infermeres i males persones decidien qui no es mereixia ser mare i atorgaven el dret a uns altres disposats a pagar per una criatura.

El documental, de Montse Armegou i Ricard Belis, va sorgir arran d'un altre reportatge, Els nens perduts del franquisme . Com sol passar en aquests casos d'investigació històrica, estirant una cirera arrossegues la resta del cistell. Va ser llavors quan van veure que hi havia una nova trama que ens ha deixat astorats. És l'estocada que el franquisme encara ens tenia reservada. Al documental s' hi han introduït elements de ficció. Un Sense ficció amb una mica de ficció, per recrear l'angoixa i la soledat de les noies que parien en mans de llevadores cruels. Aquests instants de docudrama sempre costen una mica més de pair, però la història és tan potent que arrossega en tot moment a voler saber-ne més.

Una música de carillons inquietants i dibuixos infantils van creuant el documental de manera que creen una aura de conte per a nens terrible... És tan dolorosa la història, amb pinzellades que semblen faules de bruixes malvades, que en escoltar el testimoni de les mares és inevitable deixar caure alguna llàgrima. Les dones a qui els van robar el fill tenen tan present tots els instants del part i el dolor que arrosseguen és tan gran i etern que, un cop acabat, passes hores donant voltes a aquell horror.

Un documental revelador, sensat, que ha sabut utilitzar la ficció per traspassar l'angoixa a l'espectador i que, més enllà de posar en evidència la necessitat de rescabalar aquestes persones, posa també de manifest com va ser una societat que va castrar l'educació de les dones. Només així s'entén que aquesta estructura es mantingués impune durant tant de temps.

stats