Homenatge necrofílic

Diumenge a Cuarto milenio van il·lustrar-nos massa generosament sobre "la zona de la mort" de l'Everest. Iker Jiménez, que té l'habilitat de trobar misteris ocults fins i tot en un túnel de rentat, volia endinsar-nos en "el gran cementerio humano helado ". És a dir, persones que han mort intentant fer el cim. En l'argot de Cuarto milenio , però, això és en realitat " un viaje al fondo del alma, una especie de viaje iniciático ". No hi ha res més pragmàtic que la mort per congelació a la muntanya. Però si hi ha cadàvers, Iker Jiménez de seguida hi troba la poètica. Vam haver de veure un repertori macabre d'imatges de cadàvers semicongelats i en estat de descomposició que fa anys que reposen a la falda sud de l'Everest. Esquelets equipats amb els millors anoracs, calaveres amb gorro i homes momificats en actitud de qui espera ajagut. Eren plans detall on fins i tot vèiem les restes dels cabells d'un mort onejant al vent. Iker Jiménez va tenir el bon gust de definir el paisatge com "arqueologia moderna". Ens van explicar com n'és d'emblemàtica la ruta d'en Botes Verdes, on la corda que et condueix al cim passa per sobre la cama d'un cadàver calçat d'aquest color. Ens van escenificar amb un verisme morbós la història d'un alpinista que va deixar anar l'últim alè assegut al costat d'en Botes Verdes. Iker Jiménez va concloure amb molta èpica: " Hagamos un homenaje a esos doscientos seres humanos que siguen ahí abandonados, unidos a la magia de la montaña ". L'homenatge consistia a tornar a emetre les imatges dels cossos. És sorprenent com va disfressar de màgia la necrofília més cruel. Iker Jiménez va carregar-se la dignitat d'aquells morts. Va profanar televisivament uns cadàvers amb la satisfacció de qui ens revela una gran veritat. I es va penjar la medalla més mesquina d'obsequiar-los amb un homenatge. La tele pot ser l'eina perfecta per fer els panegírics més miserables.