‘Gran Hermano’ i l’abús sexual com a negoci

Aquesta setmana un concursant ha estat expulsat de Gran Hermano per haver abusat sexualment d’una altra participant -que era la seva parella- mentre ella estava inconscient al llit per culpa de l’alcohol. O això és el que ha transcendit. En plena crisi d’audiència del format, els responsables del concurs van recórrer a la Guàrdia Civil per informar-ne però l’afectada no ha interposat cap denúncia. Tampoc han emès (tot i que no calia exhibir-ho) les imatges del moment en què va passar. Tampoc han servit per dur a terme cap investigació policial. És estrany, però, que Gran Hermano ni tan sols hagi contextualitzat els fets. Dijous es va aprofitar l’emissió del programa perquè tornés a entrar a la casa de Guadalix la Carlota, la concursant que hauria patit l’abús. Ni el presentador ni els participants van abordar directament els fets, tampoc en va parlar ella de manera clara, però sí que van mostrar l’arribada de la concursant i com explicava els fets amb eufemismes a la resta de participants: “ Estoy confundida ”, “ Parece que pasó algo muy grave ”, “ Al estar yo inconsciente tampoco me acuerdo ”, “ Me siento muy mal ”, “ Necessito aclararme ”... I es va muntar tot un melodrama sense aclarir res i alimentant un cert suspens. L’espectador havia d’intuir els fets. En tot cas, Gran Hermano ha obtingut les primeres conseqüències televisives: dijous va experimentar un increment de l’audiència.

Ara ens trobem en la fase de latència per explotar els fets: no trigarem a veure el presumpte abusador fent una gira per Telecinco.

Des del punt de vista televisiu es delata la farsa de la telerealitat. Gran Hermano és una simple posada en escena d’una quotidianitat teatral. Els mateixos participants tenen integrada en la seva personalitat una conducta exhibicionista que els fa actuar segons els codis de l’espectacle televisiu. Fomenta situacions (com per exemple la possibilitat d’abusar de l’alcohol) però amaga la realitat i ni tan sols la verbalitza. I això implica una lògica confusió entre el que és veritat i el que pot ser ficció induïda en benefici dels continguts. Estem davant d’una telerealitat que no sap aclarir què ha passat de veritat.

També es delata com el càsting de concursants es basa en personalitats fàcilment manipulables que veuen, en la televisió, una autoritat suprema que vetlla pel seu suposat benestar. En canvi, és obvi que el programa procura pels interessos propis.

D’altra banda, la censura informativa al voltant dels esdeveniments posa en qüestió el testimoni de la víctima i fomenta l’obscurantisme entorn de la violència contra les dones: es converteix en tabú i confusa. També contribueix a generar dubtes sobre què és o no una agressió sexual. I, sobretot, potencia el fet que una acusació d’abús sexual pot resultar un bon negoci, que és la tesi més elemental a què recorre el masclisme.