‘Generació D’: la tele que et sacseja
El primer Sense ficció de l’any va ser un altre regal nadalenc televisiu. Tornava Generació D, el programa de Paco Escribano que va començar fa 30 anys i que, amb la mateixa fascinació que provoca el pas d’un cometa, torna a la tele cada set anys. Al llarg de les cinc edicions han anat desapareixent testimonis, s’ha eliminat el rètol de la localitat d’origen i s’han esvaït els cognoms. Ara ja són només la Cristina, en Dani, l’Israel, l’Anna, en Marc, la Neus i en Carles. I formen part de la cultura mediàtica del país. No calen més detalls perquè es converteixen, en certa manera, en un reflex de qualsevol dels espectadors. Un meravellós experiment televisiu que apel·la al pas del temps i documenta com l’evolució personal pot ser meditada però també imprevisible. Hem vist com els set protagonistes han exposat les seves conviccions, com la vida les ha modelat, com l’atzar les ha canviat i com alguns ideals s’han mantingut inalterables. En aquest sentit, en Dani s’ha convertit en l’alma mater de l’elenc des del primer episodi, segurament perquè és també el que ha nedat més a contracorrent però s’ha mantingut ferm amb els propis principis. La magnífica selecció musical ajudava l’espectador a viatjar cap al seu passat i les circumstàncies individuals. L’estratègia per promocionar el programa els dies previs tenia un encert: no mostrar els protagonistes en l’actualitat, de tal manera que l’arrencada del programa jugava amb l’impacte inicial del canvi físic.
A aquestes altures del Generació D hi ha una conclusió clara: l’edat té clares conseqüències a l’hora d’autodefinir-nos. Amb els anys, els protagonistes suavitzen el discurs (bé, menys en Dani), intenten ser més precisos afegint matisos i adquireixen més consciència de la repercussió pública de les seves declaracions.
La trobada del grup va ser sobrera i no aportava gran cosa. Més aviat trencava la màgia de l’efecte mirall. I potser de cara a edicions futures cal investigar si a nivell de realització es pot evolucionar per trobar una narració audiovisual més moderna que potenciï aquest efecte del pas del temps sense que el format quedi antic. Cada vegada existirà més passat i caldrà trobar mètodes per plasmar-lo i sintetitzar-lo.
GeneracióD és un clar exemple de televisió pública de qualitat, a mig camí entre el documental i l’entreteniment, que sap utilitzar el propi mitjà com a vehicle per transmetre un missatge molt potent, que transcendeix l’obvietat visual per apel·lar a l’intel·lecte. No té la intensitat narrativa d’un guió de ficció, però té la potència emocional de la televisió veritat. L’audiència fa el doble exercici d’escoltar i revisitar la pròpia existència. I això nodreix encara més l’ànima, perquè quan acabes de veure el programa no et sents igual que a l’inici. Aquesta és la gran virtut del Generació D: la de sacsejar-nos, obligar-nos a pensar sobre qui hem sigut i qui som i recordar-nos que estem en permanent construcció.
