11/10/2012

Enxaneta carrincló

2 min

Dimarts a TV3 van emetre el documental sobre el món casteller de Paulí Subirà Enxaneta . El millor és, sense cap mena de dubte, la realització, el muntatge i la direcció de fotografia. És impactant com en cada construcció d'un castell el documental respecta els temps de cada procés: la mobilització de l'arrencada, l'inici del creixement, el suspens, l'acció, els instants crítics, l'aturada i la continuació de l'acció, la culminació, la precipitació de la descàrrega... Com la càmera ens va posant el focus en diferents detalls, cares, instants... I com es juga amb el so ambient. L'emoció del castell, per tant, transcendeix la del mateix documental. La temàtica atrapa perquè és fàcil establir paral·lelismes entre els castells i la vida: el documental parla, en el fons, de l'amistat i la confiança. Dos factors essencials per a la felicitat. Traspuen valors de convivència, de pertinença de grup i d'autosuperació que commouen. I cal sumar-hi el dramatisme visual de les caigudes que arrosseguen l'espectador a compartir el sentiment de frustració.

Ara bé, al documental sobretot hi sobren paraules. La veu en offinfantil de manera permanent representant l'enxaneta global és absolutament innecessària. És una idea ingènua i ensucrada. Tot s'hauria entès igual sense el guió afegit que fa de fil conductor. La falsa naturalitat i l'espontaneïtat forçada del text converteixen la veu en off en totalment artificial. Cal afegir-hi, a més, uns aspectes de la direcció excessivament teatrals: els paral·lelismes amb la conducció de la furgoneta, com el cap de colla fingint que s'equivoca de direcció o els nens jugant amb les furgonetes de joguina. Es nota excessivament falsejat i d'una al·legoria fàcil. El vigor dels castells va quedar estovat per unes ànsies de voluntat d'emocionar. I es va confondre l'emoció amb la carrincloneria.

stats