25/08/2011

Enviat especial abandonat

2 min

La televisió ha aconseguit amorrar-nos a la tragèdia i la tecnologia ens ha facilitat la immediatesa. Per això hem acabat normalitzant veure des del sofà escenes terribles de ferits, morts, rebels armats i amagats, franctiradors i fills de dictadors desafiant i mirant a càmera. Assistim còmodament, des d'una fila zero amb tracte de vip , a la caiguda d'un tirà a Líbia.

El que justifica un corresponsal o un enviat especial, més enllà de la simple presència al lloc dels fets i d'explicar el que passa, és, sens dubte, el punt de vista més personal. La interpretació periodística pròpia del que pot saber tothom.

El que s'agraeix és trencar els patrons. Dimarts al TN migdia ens van exemplificar a través del cotxet de golf de Gaddafi els canvis polítics d'un país: de cotxe oficial a joguina dels rebels. També Pepe Garriga ens explicava des de Nalut el seu periple per intentar arribar a Az-Zawiyah i d'aquí poder entrar a Trípoli. Per transmetre les sensacions d'un poble que encara té por d'un règim que penja d'un fil va explicar una situació professional que potser algú altre no hagués encertat a narrar en directe. Havien contractat el serveis d'un conductor perquè de bon matí els portés cap a la frontera amb Líbia i després a Trípoli. El xofer, en sentir els missatges del fill de Gaddafi, va decidir no dur a terme el servei. Va deixar l'equip de TV3, amb les maletes a punt, al mateix lloc on se'ls havia trobat. La petita anècdota del periodista explica un clima bèl·lic que explicat amb formalismes periodístics passaria més desapercebut perquè entraria dins de la "normalitat televisiva". És el que et fa recordar, de tant en tant, que darrere d'unes imatges de guerra que semblen una pel·lícula hi ha les persones.

stats