'Diario de': a la caça de la denúncia

Cuatro va oferir dilluns el Diario de… que un jutge va prohibir inicialment d'emetre. És d'un reportatge de càmera oculta en què s'infiltren en una residència geriàtrica del tot il·legal. Hi tenen els avis en unes condicions més que lamentables i una reportera, fent-se passar per voluntària, grava durant dies les proves del delicte.

El programa denuncia un cas realment flagrant i sembla que l'interès de Diario de… i Mercedes Milà fa que finalment el govern canari decideixi inspeccionar el centre. Diguem que, fins aquí, el periodisme de denúncia fa el seu fet. Ara bé, la reportera infiltrada amb la càmera oculta, més enllà d'intentar jugar un paper neutral, en ocasions reforça les conductes negatives per aconseguir un moment televisiu més impactant. Quan una infermera li explica que no cal netejar els malalts en canviar-los els bolquers, ella contesta: " Ah, claro, claro ". O quan finalment Mercedes Milà arriba a la residència acompanyada d'uns inspectors i un càmera de televisió, la reportera li diu al propietari, amb veu d'espantada i sorpresa: " ¿La televisión? Uy… ¿y yo qué hago? "

Mercedes Milà acaba encapçalant la inspecció dins del geriàtric, arraconant els funcionaris de l'Ajuntament, que fan un paper d'estrassa mirant badocs com la periodista exigeix a l'amo els papers i les explicacions.

El reportatge, a més, reforça amb efectes de so el dramatisme d'unes escenes que ja són prou tristes i lamentables per si soles. Quan algú deixa anar una frase impactant hi afegeixen una mena d'eco al final perquè les paraules ressonin. També, de tant en tant, després d'algun moment tens o revelador, inclouen un efecte de so, de platerets molt suaus, per potenciar el suspens. Això, afegit a un tipus d'imatge que combina les pretensions de misteri amb escenes realment vexants per als avis, acaba resultant truculent. Potser ja es tracta d'això perquè la denúncia, a més de fer-se efectiva, també sigui atractiva per a la televisió.