Comparar-se amb un assassí
El judici a José Bretón, el pare dels nens que van desaparèixer a Còrdova, ha suposat el retorn televisiu i el judici paral·lel d'un dels casos més suculents per als programes de xafarderies i truculències d'actualitat. Dimecres a Espejo público d'Antena 3 un dels moments més àlgids del programa es caracteritzava per anar emetent fragments del judici i anar-los comentant amb col·laboradors i experts. Cada intervenció era una prova òbvia i definitiva per condemnar més durament Bretón. Susanna Griso va arribar a dir: " Hay que ser muy tonto para decir algo así ". Mentrestant, en pantalla anaven emetent en bucle imatges del sospitós durant el judici. Les havien alentit, cosa que donava un aire més sinistre a tots els moviments. El personatge es tornava més pèrfid i tètric. Com més angoixant era l'afirmació dels declarants en el judici, més ganes tenien de sucar-hi pa. És més, l'expert en crònica negra generava suspens advertint que " el caso va por derroteros interesantes ". El que potser sorprenia més de l'escena era veure com una indignada Susanna Griso intentava demostrar la maldat d'aquell home a base de fer comparacions amb ella mateixa. No parava d'insistir que si fos ella la que hagués perdut els nens en un parc estaria absolutament desencaixada i, en canvi, el presumpte assassí estava tranquil quan va passar. Reiteradament establia comparacions entre la seva manera d'actuar com a mare i el que deien que feia Bretón. Fins i tot va arribar a explicar que la tarda anterior havia estat a urgències d'un hospital amb el seu fill i que s'havia fixat en les curoses atencions que rebia tota la canalla per part dels seus pares que també s'esperaven. Això li servia per contrastar-ho amb el tracte que Bretón dispensava als seus fills. Fins i tot una tertuliana va explicar que si el seu marit hagués perdut els nens en un parc estava segura que s'hauria desmaiat del disgust. És sorprenent la necessitat d'establir comparacions entre un mateix i un presumpte assassí per evidenciar motius de culpabilitat d'una manera més emotiva i sobretot molt mediàtica. Per Griso i tots els tertulians, el judici estava resultant d'una evidència tan assoladora que només els faltava dir que aquell acte no tenia ni tan sols raó de ser. El problema d'aquests judicis paral·lels tan flagrants és que, televisivament, redueixen qualsevol procés judicial a una fàcil comparativa amb la pròpia escala de valors. Sintetitzen el dret penal a una simple tertúlia de cafeteria.
