Cinquanta ombres del Procés
Diumenge Telecinco havia muntat una estratègia per crear la nova gallina dels ous d’or de la televisió: emetia, per tancar el cap de setmana, Cincuenta sombras de Grey, la pel·lícula basada en el bestseller mundial del mateix títol. L’argument, ple d’escenes comercialment eròtiques, es basa en l’estranya relació de dominació que estableix un home sobre una dona, des del punt de vista sexual i existencial. Una trama òbvia que converteix la cultura de la violència masclista en una cosa atractiva i desitjable. El mètode de Telecinco per captar espectadors no era menys malaltís. Va programar Pretty woman a la tarda, la garantia del rècord d’audiència a la tele dels últims vint anys. Curiosament, un altre èxit basat en la dominació d’una dona, en aquest cas una prostituta, que fa que l’explotació sexual sembli una cosa romàntica i generosa. Mentre vèiem Richard Gere i Julia Roberts, la cadena va col·locar a l’angle superior dret de la pantalla un compte enrere que anunciava, concretant hores, minuts i segons, l’inici de Cincuenta sombras de Grey, de tal manera que servia de propaganda infal·lible per congregar el màxim d’espectadors possibles davant les fanfarronades d’en Grey i la bleda assolellada que li diu “Sí, senyor”. A TVE ho intentaven combatre amb una pel·lícula de Tom Cruise i a La Sexta seguíem el segon round d’Évole amb Maduro, en què el presentador també va sotmetre el president de Veneçuela a una sessió intensa de masoquisme periodístic per dominar el partenaire rebel.
Sorprenentment, tot i aquesta orgia televisiva d’alt voltatge, a Catalunya va imperar un 30 minuts bastant espès que reflexionava sobre la independència de la justícia en el Procés. Causa ge neral? era un altre reportatge-resum ben fet, amb declaracions de catedràtics de dret, magistrats i advocats dels consellers. Per cert, sort de Marina Roig, l’advocada de Jordi Cuixart, perquè tota la resta de veus que participaven en el 30 minuts eren masculines. Un altre símptoma, molt més subtil, de la subjugació de la dona. Més enllà d’alguna imatge inèdita curiosa, com la de la conversa de Cuixart al vagó de la cafeteria de l’AVE dient que d’entrar a la presó el que més li feia patir era que l’estomaquessin (i no precisament amb el refinament d’en Grey), el 30 minuts era una reflexió ordenada, plural i rigorosa de tot el que hem sentit fins ara en tota mena d’entrevistes i tertúlies arreu. Per tant, té mèrit que el 30 minuts liderés la franja posant calenta un 15,8% de la seva audiència. Val a dir que un cop s’anaven acabant els diferents programes els espectadors fugien corrents cap a Telecinco per contemplar les sacsejades finals d’en Grey. Que, a Catalunya, catedràtics i magistrats fessin trempar més que les manilles i mordasses és digne d’estudi, perquè després del 30 minuts vam continuar sense treure l’aigua clara de les cinquanta ombres del Procés.
