CRÍTICA TV

Molt Cerdà i poc Eixample

En aquest cas, el protagonista permetia explorar una mica més enllà de l’estructura clàssica

El Sense ficció d’aquest dimarts emetia Els plans de Cerdà, un repàs a la trajectòria i personalitat de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, que va dissenyar, amb una genialitat visionària, l’entramat de l’Eixample de Barcelona. El documental tenia el segell de les biografies televisives de Minoria Absoluta sota la direcció de Francesc Escribano. Com passa habitualment amb aquest format, es combinen dos nivells de relat: per una banda, el procés de documentació sobre el personatge il·lustre a través d’un actor, en aquest cas Francesc Orella, que consulta amb especialistes en la matèria. I per l'altra banda, la dramatització de breus episodis tant del protagonista com de personatges del seu entorn que, des del passat, es dirigeixen a l’espectador, aconseguint un diàleg amb el present interessant i innovador. La idea és efectiva i és una manera molt original d’abordar un perfil biogràfic, tot i que peca d’un ús excessiu de la paraula. Tot està excessivament verbalitzat i la imatge, més enllà de la caracterització dels personatges, té un paper massa secundari. Potser al documental li va faltar explotar una mica més els detalls i les curiositats de l’Eixample des del mateix terreny. Francesc Orella no parava de caminar amunt i avall pels carrers de Barcelona mirant enlaire com un recurs per donar mobilitat a l’estatisme del documental. Però era una actitud massa contemplativa. Faltava que alguns dels aspectes que s’explicaven d’una manera més abstracta o amb inserts de dibuixos o plànols de l’època es poguessin concretar des dels mateixos carrers que Cerdà va traçar. Assenyalar, des de la ciutat actual, singularitats com la geometria de les cantonades, la col·locació i distància de l’arbrat o els interiors d’illa, però també aspectes als quals ara no donem importància o hem normalitzat que tenien a veure amb els corrents higienistes que Cerdà defensava i que en aquell moment eren innovadors. Potser hauria estat bé que alguns dels experts en comptes de parlar des dels despatxos ho fessin des de punts concrets de la ciutat. Hi havia molt sobre Cerdà però poc sobre com ha quedat plasmat el seu llenguatge urbanístic. Faltava una mica de l’esperit del cronista Permanyer, que tot i ser més clàssic en les formes periodístiques, en les seves descripcions i els secrets de Barcelona sol ser més precís. És a dir, hi havia molt Cerdà i poc Eixample. Els plans de Cerdà era, en alguns moments, massa genèric, i això feia que la genialitat de Cerdà fos una qüestió més teòrica que empírica. Molta retòrica i poc joc televisiu amb els carrers, els edificis, els patis interiors o la confluència de grans avingudes. I, fins i tot, faltava diàleg entre el personatge de ficció d’Ildefons Cerdà i la Barcelona actual. L’estructura genèrica d’aquestes biografies ha limitat en excés les possibilitats del format. En aquest cas, el protagonista permetia explorar una mica més enllà de l’estructura clàssica. I més quan la transformació de Barcelona està en ple debat ciutadà.

EDICIÓ PAPER 21/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF