28/05/2019

Assistir al teu propi funeral

2 min

El canal #0 de Movistar+ ha estrenat el programa El cielo puede esperar. Com a idea televisiva és magnífica: atrevida, original, divertida i permet acostar-se a personatges públics d’una manera diferent, fugint de les entrevistes tòpiques. Es tracta d’organitzar el funeral en vida d’un famós i que aquest observi com es desenvolupa la cerimònia i la vagi comentant. El programa comença ficcionant breument la seva mort, que sempre comporta una situació còmica. I, a continuació, el protagonista arriba als llimbs, on un amfitrió el convida a seguir el seu propi funeral a través d’una gran pantalla. I aquí comença l’espectacle.

El plató representa un tanatori. Les persones de confiança van pujant a l’altar per retre homenatge a la persona estimada. És una simulació del que passa a la vida real. La majoria fan discursos parlant del protagonista però també n’hi ha alguns que duen a terme alguna actuació musical, en funció dels gustos del suposat difunt.

El problema d’ El cielo puede esperar és que la idea no està gaire ben executada. El decorat és horrible. Com a imatge televisiva sembla que hàgim viatjat al passat. Visualment és un programa antic. Està mal il·luminat i mal realitzat. Tot plegat fa que resulti massa artificial quan la gràcia seria que s’acostés a una transmissió més autèntica. A nivell de guió hi ha un excés de preocupació per un to humorístic que denota una mica de por pel propi experiment. Indueixen situacions per crear espectacle: en el capítol d’Ana Belén fan que l’actriu María Barranco s’abraci excessivament a Víctor Manuel per donar-li el condol, de tal manera que forcen sospites sentimentals. La realització inclou alguns plans dels comentaris que es fan entre els assistents en veu baixa. El mestre de cerimònies, a l’hora d’anar donant pas als assistents que parlaran, va ficant cullerada en el relat d’aquella persona. Com que la mort no és real, els discursos són més punyents, perquè en realitat no hi ha el pes del dolor.

La idea és irreverent, de mal gust fins i tot. Però com que hi ha el vistiplau del protagonista, el joc t’atrapa. Té, no ens enganyem, alguna cosa de morbós. Ho sol tenir tot allò que té a veure amb explorar la mort. Però el plantejament sap treure partit a l’ego del famós i fals difunt.

En els dos capítols que hem vist fins ara (amb el cantant Leiva i Ana Belén), tant els responsables del programa com els assistents han sigut molt prudents a l’hora d’aprofitar els estats emocionals que una posada en escena així pot ocasionar. No hem vist llàgrimes.

El cielo puede esperar no té res a veure amb aquell Epílogos que servia al famós per acomiadar-se buidant el pap. Aquí no intenten ser transcendents. És un entreteniment que respon a aquell pensament inquietant d’imaginar-se el propi funeral. I, per tant, cada persona decideix fins a quin punt està disposat a jugar-hi. Un experiment televisiu que, aquest sí, podeu provar de fer a casa. Si us hi atreviu...

stats