Apple: periodisme o propaganda?
Aquesta setmana el 60 minuts va emetre el documental de la BBC Steve Jobs, el hippy milionari . Es tracta d'un repàs a la trajectòria del geni que ha convertit els consumidors en fanàtics i els admiradors en friquis. El reportatge compta, entre d'altres, amb testimonis com Steve Wozniak, cofundador d'Apple; l'actor Stephen Fry, com a coreligionari de la marca, i el creador del seu software. El documental va arrencar de manera interessant, mostrant el context històric i social que envoltava Steve Jobs a Califòrnia durant la seva joventut. Van explicar meravellosament bé com Jobs va saber unir la filosofia zen i la contracultura californiana amb la tecnologia informàtica i els avenços de Silicon Valley. També l'actitud de voler canviar el món més que no pas muntar un negoci i, sobretot, la seva capacitat per executar les idees. Vam entendre, en poca estona, per quin motiu Apple va anar més enllà de la marca per convertir-se en una religió. Un cop vam arribar al punt de la seva mort, però, el documental va fer un tomb. La dinàmica narrativa va canviar. La història del personatge va desembocar en un catàleg cronològic dels productes de la poma, narrant cadascuna de les seves meravelloses propietats i mostrant amb detall els aparells. Van lloar el disseny de les botigues, les seves estratègies publicitàries i els progressos espectaculars d'Apple.
Periodísticament ha arribat un punt que cada producte de la marca és una notícia als informatius. Informació o propaganda? De fet, aquest reportatge que semblava biogràfic es va emetre dos dies abans que sortís al mercat l'iPhone5. La línia que hauria de diferenciar l'actualitat del marxandatge gratuït i la publicitat és cada vegada més prima. Al final, més enllà d'homenatjar el creador, sembla que al darrere hi hagi la voluntat de mantenir l'imperi Apple ben amunt. El mort a la bassa i el melindro a la tassa.
