Publicitat
Publicitat

Per un salari mínim de 1.000 € (o més)

Darrerament han estat notícia propostes al voltant del salari mínim: a Alemanya per aprovar que sigui de 8,5€/hora; als Estats Units, a la Gran Bretanya, a la ciutat de Barcelona, per discutir si s’augmenta; a Suïssa per rebutjar (en referèndum!) fixar-lo en 18 € l’hora. Però defensors i detractors del que és una intromissió de l’estat en les relacions laborals estan embrancats des de fa molts anys en la discussió sobre els efectes de fixar un topall de preu del treball, per sota del qual no és legal contractar. La majoria de països tenen salari mínim i Espanya també, dels més baixos.

No entraré a discutir una qüestió sobre la qual fins i tot els estudis més teòrics porten a resultats poc concloents. En aquest mateix diari la necessitat d’elevar el salari mínim s’ha tractat repetidament, en articles de Miquel Puig, entre d’altres; el Banc d’Espanya hi està en contra perquè destruiria desocupació; algunes patronals hi estan a favor; entre les forces polítiques n’hi ha que hi estan a favor (Junts pel Sí, per exemple), d’altres opten per establir no mínims sinó màxims (CUP i Podem), mentre que el PP i Ciutadans hi estan en contra. Sigui com sigui, serà bo recordar que Espanya és firmant de la Carta Social Europea, que estableix que el salari mínim ha de ser del 60% del salari mitjà d’un país. Ara a Espanya és del 40%.

M’he preguntat què podria significar econòmicament a Catalunya passar dels 649 € mensuals actuals a un salari mínim de 1.000 €, és a dir, amb les 14 pagues, passar dels 9.080 € anuals a 14.000 €, que ens situaria en un nivell proper al 58% del salari mitjà. Quin cost tindria, qui el podria assumir i quines conseqüències laborals i socials comportaria.

Basant-me en els salaris i l’estructura salarial que facilita l’INE corresponents a 2013, a Catalunya hi ha 3 milions d’assalariats, dels quals uns 225.000 cobren menys de 1.000 € mensuals en termes de jornada completa. Tenir un salari mínim de 1.000 € el 2013 hauria comportat per a l’economia catalana un cost empresarial addicional de 800 milions d’euros, incloses les cotitzacions socials associades a l’augment salarial. Aquest cost perjudicaria la competitivitat de les empreses afectades per la mesura. L’Estat, per la seva banda, veuria augmentar els seus ingressos en concepte de quotes a la Seguretat Social i d’impostos, com ara d’IRPF i d’IVA (suposant que tota la massa salarial addicional anés a parar al consum).

Tanmateix, tractant-se d’una decisió política, el més lògic seria que l’estat (català, en aquest cas) arbitrés mesures compensatòries rebaixant, per exemple, les quotes empresarials a la Seguretat Social per valor de 800 milions. Però, tenint present els ingressos superiors de Seguretat Social, d’IRPF i d’IVA, el cost net per a l’erari públic calculo que seria d’uns 400 milions. En una seguretat social catalana amb uns ingressos d’uns 25.000 milions es tracta d’un esforç segurament assumible. Si els càlculs es fan a partir de dades d’Hisenda, per al mateix any, el cost empresarial superior dóna 1.300 milions d’euros i el cost net per al sector públic 700 milions. Dintre de les diferències de resultats provinents d’utilitzar una font o una altra, crec que el perímetre de les magnituds queda fixat, i el grau d’esforç del sector públic per compensar les empreses perquè no perdéssim competitivitat, també.

Des d’una perspectiva empresarial, un salari mínim de 1.000 € que no comportés cost addicional significaria eixamplar la base de candidats a un lloc de treball, incloent-hi persones preparades i segurament disposades a invertir en formació específica de l’empresa. Això augmentaria el seu capital humà. Un salari així seria un torpede a la línia de flotació d’una pràctica massa estesa per part d’alguns empresaris que cobreixen algunes feines de baixa qualificació aparent amb el primer que passa pel carrer, sempre que estigui disposat a cobrar un sou de misèria. I això, vist des d’una perspectiva social, vol dir que faria augmentar la taxa d’ocupació d’una joventut que tenim molt formada. I, per als menys formats, seria un estímul per formar-se més. A banda d’aquests efectes, la iniciativa anivellaria l’interès de totes les professions, algunes de les quals, ara mateix, pel poc prestigi que tenen, semblen fora de l’escenari de possibilitats dels nadius.

Per cert, el pas hauria de venir acompanyat d’altres actuacions de l’estat que només apuntaré: una millor gestió de la immigració i una lluita sense treva contra el treball irregular, deures en els quals l’estat espanyol ha excel·lit en negatiu. Tota una oportunitat per a un hipotètic estat català.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/11/2017

Consultar aquesta edició en PDF