Publicitat
Publicitat

Les platges de les Muntanyes de Prades

És bastant evident que Catalunya és una terra beneïda pels déus en termes de clima. També ho és en termes de paisatge, per la varietat i la bellesa natural que s’hi pot trobar sense necessitat d’allunyar-se gaire de casa, i malgrat els esforços que els mateixos catalans hem fet per fer-lo malbé. Una de les maneres de perjudicar el patrimoni natural és el creixement urbanístic: a la costa catalana en tenim una bona mostra, entre altres motius pel gran desenvolupament del turisme de platja, que acull bona part dels 16 milions de visitants que rebem anualment.

El turisme aporta al voltant del 13% del PIB català, basant-se en un model de preus baixos i molts visitants, en contraposició a l’alternativa de preus alts i un turisme de qualitat. Tenim el que tenim i els esforços que s’estan fent per millorar la qualitat no donen fruits d’un dia per l’altre. De moment, però, la realitat és que predominen els productes de turisme de masses, entre els quals destaquen la ciutat de Barcelona i tota la costa. Però el país també té altres productes, de moment més minoritaris, amb el potencial de guanyar atractiu en el futur.

Una de les temptacions (i dels errors) en què podem caure consisteix a apuntalar el creixement de productes turístics incipients amb productes turístics ja consolidats. Un exemple el tenim en l’antic BCN World, un macroprojecte lúdic a Salou que pretenia fer servir la marca Barcelona, una ciutat ubicada a més de 100 quilòmetres de distància física i a una distància encara molt més gran pel que fa al concepte turístic, ja que la proposta tenia poc a veure amb els atributs en què la capital catalana excel·leix (cultura, patrimoni arquitectònic, gastronomia, etc.).

Tenim altres exemples de palanquejament de productes turístics encara més distanciats entre si. Un és la candidatura Barcelona-Pirineus per organitzar uns Jocs d’Hivern, que ja es va desestimar. És comprensible la temptació de fer servir la internacionalment coneguda marca Barcelona per recolzar-s’hi, però barrejar una ciutat que no té mai neu, que es troba (també) a més de 100 quilòmetres de distància d’on n’hi pot haver, que té un clima totalment mediterrani i que es distingeix com a destinació turística per tot el que es vulgui menys per les pistes d’esquí és un error i una mostra de feblesa i de manca de confiança en les forces pròpies del Pirineu per competir.

Un altre exemple el tenim en les anomenades Muntanyes de la Costa Daurada, a Tarragona, una destinació ideada el 2009 a recer d’un producte turístic de sol i platja molt consolidat al mercat. L’objectiu del projecte, que actualment encara es manté, és aportar al turisme de sorra una oferta complementària consistent, fonamentalment, en els atractius naturals i paisatgístics de l’interior.

La idea no és dolenta perquè permet guanyar amplitud d’oferta a la Costa Daurada, però rebatejar d’aquesta manera les magnífiques muntanyes de Prades, la serra de Llaberia o les muntanyes de Tivissa posa en relleu la seva feblesa com a oferta. El resultat és que, malgrat que les muntanyes de Prades segueixen sent un parc natural de primer nivell, amb la creació de la marca Muntanyes de la Costa Daurada les condemnem a ser un apèndix d’un producte turístic de sol i platja. Podem imaginar-nos l’interès dels turistes de Torredembarra, de Salou o de Cambrils per la muntanya, i no crec que aquesta sigui la via per potenciar el turisme d’interior, despersonalitzant-lo.

Diguem-ho d’una altra manera. Suposem que l’interior de Tarragona fos un paradís del senderisme reconegut internacionalment i que la Costa Daurada fos com és ara, però que l’oferta dominant a les comarques del sud fos la del senderisme. Revertint l’argument que ara fa servir la Costa Daurada per vendre l’interior natural i paisatgístic, una hipotètica comunicació de Muntanyes de Prades per promocionar Salou podria dir, per exemple: “Salou, un autèntic paradís per descobrir, sense espais naturals verges, amb gran bullici arreu, una ciutat atrafegada on el temps sembla que vagi més de pressa del normal, on no hi ha res que mantingui el seu caràcter inicial, urbà i profundament desarrelat de la terra. Muntanyes de Prades et convida a no descansar, a gaudir de l’urbanisme i del menjar barat i de baixa qualitat. Veniu, gaudiu de la intensitat de la llum, de la vivacitat dels colors i dels sons del soroll dia i nit. Us captivaran”.

Oi que no lliga? Doncs això és el que passa quan es barregen conceptes turístics tan diferents.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF