La malparada esperança francesa

The New York TimesEl meu marit, que és francès, no creu que el referèndum del Regne Unit en què van guanyar els partidaris de sortir de la Unió Europea sigui una cosa tan dolenta. “Està bé!”, em va replicar quan li vaig dir que per a mi és una notícia nefasta. “Mai han volgut ser europeus”, va remugar. “Que marxin”.

El Regne Unit no ha sigut mai un país que hagi acceptat plenament la seva pertinença a la Unió Europea: va rebutjar l’euro i va fer mans i mànigues per obtenir altres excepcions de Brussel·les, cosa que va irritar molts europeus. Però la sortida del Regne Unit de la Unió Europea és, de fet, una pèssima notícia per a França, un país que afronta múltiples crisis i on Marine Le Pen, líder del partit d’extrema dreta Front Nacional -que segons les previsions obtindrà un bon resultat a la primera volta de les eleccions presidencials de la primavera que ve-, advoca per seguir el mateix camí que els britànics.

El Front Nacional de França apel·la a la mateixa ira i a la mateixa por que els defensors de la sortida del Regne Unit. Aquí a França l’esperança ha quedat molt malparada i la globalització ha passat factura: moltes fàbriques han plegat, els sous s’han estancat i els petits grangers que no poden competir amb les operacions de les grans indústries agropecuàries s’han arruïnat. L’atur continua encallat al voltant del 10 per cent i hi ha massa gent atrapada en feines temporals.

L’amenaça terrorista de França continua sent alta després dels atacs de París de l’any passat. Cada vegada que un metro s’atura sobtadament, els passatgers es miren amb inquietud. Però per a molts el més preocupant és la clara sensació, d’una banda, que el govern no ha sigut capaç d’encaminar el país cap a una prosperitat més gran i una millora de les oportunitats econòmiques, i, de l’altra, que el president François Hollande ha exacerbat les discrepàncies polítiques introduint lleis que no satisfan ni la dreta ni l’esquerra.

Un projecte de llei per a una reforma laboral profundament impopular que Hollande va presentar al març, i que permetria, entre altres coses, que els empleats negociessin els contractes directament amb els empresaris i no a través dels sindicats, va provocar arreu del país una sèrie de vagues i manifestacions debilitants, amb violents enfrontaments entre la policia i els manifestants.

L’índex de valoració d’Hollande ha arribat a un mínim històric del 17 per cent, i el president no inspira gaire confiança per liderar França en els temps difícils que s’acosten, amb una UE que avança amb un membre menys. Tot i això, malgrat la campanya de Le Pen perquè França segueixi l’exemple del Regne Unit, la majoria dels francesos es volen quedar a la Unió.

La sortida del Regne Unit ha evidenciat la clara divisió a Europa entre els estats creditors i els deutors, entre la prosperitat del Nord i les dificultats del Sud, i entre els països de l’Europa Oriental que han entrat recentment a la UE i el lideratge de Brussel·les. També ha obligat a reconèixer el fracàs de la Unió a l’hora d’abordar humanitàriament el repte de l’emigració provinent de l’Àfrica i el Pròxim Orient. Al mateix temps, hi ha milions de persones que encara són víctimes del patiment econòmic imposat pels rigorosos plans d’austeritat. Davant la crisi bancària d’Itàlia i el creixent deute públic de França -que actualment voreja el 97 per cent del PIB-, la UE haurà d’actuar amb molt més encert que amb la crisi del deute grec.

Els líders europeus estan comprensiblement espantats davant les revoltes ciutadanes contra la Unió Europea -en forma de partits populistes, la temptació de celebrar referèndums com el Brexit i la resistència dels governs nacionalistes, com els d’Hongria i Polònia-. Hollande, quan dissabte es va trobar amb els líders dels partits polítics de França per parlar dels efectes del referèndum britànic, va voler deixar clar a Le Pen que França no celebrarà un referèndum d’aquesta mena.

Dilluns la cancellera alemanya, Angela Merkel, el primer ministre italià, Matteo Renzi, i François Hollande van intentar fer una demostració d’unitat i van expressar el seu compromís per reformar la Unió Europea a través de l’enfortiment de la seguretat, la creació de llocs de treball i el creixement econòmic. Però aquestes promeses ja les hem sentit altres vegades. El que esperen ara els europeus és un canvi en la manera d’actuar de la UE, és a dir, més transparència democràtica, més flexibilitat a l’hora d’ajudar els països a afrontar el deute i el reconeixement que el que funciona per a alguns països potser no funciona per a tots.

La manera com es dugui a terme tot això durant les setmanes i els mesos vinents determinarà si la Unió pot mantenir-se com una aliança sòlida després que n’hagi marxat el Regne Unit. Encara que el Regne Unit aconsegueixi endarrerir la seva sortida, el mal ja està fet.