Publicitat
Publicitat

Les raons dels altres (i 3): quina lletera?

En dos articles anteriors he revisat els dos arguments econòmics més potents dels que s'oposen a la independència: el que qüestiona la dimensió del dèficit fiscal i el que prediu que la Catalunya independitzada estaria condemnada a romandre fora de l'euro i de la Unió Europea. En aquest article, examinarem un argument molt menys conegut i, avancem-ho, molt menys potent: els costos que hauria d'assumir el govern català pel fet d'esdevenir un estat independent. Per fer-ho, seguirem un article d'Ángel de la Fuente i José V. Rodríguez Mora ( Las cuentas de la lechera , El País , 2/09/12).

Partim del dèficit fiscal estimat corresponent a l'any 2009: 16.409 milions d'euros que "suposadament Espanya roba a Catalunya cada any". L'objectiu dels autors és demostrar que tal flux no és un negoci tan negatiu per a Catalunya com sembla a primera vista. El seu raonament es construeix en dues etapes. En la primera, recorden que a aquesta quantitat cal detreure-hi el cost dels serveis que l'Estat presta a Catalunya, i que caldria que aquesta, un cop independitzada, es proveís a ella mateixa. A títol d'exemple esmenten la diplomàcia i l'agència tributària, serveis que sens dubte Catalunya hauria de construir; el mateix es pot dir dels serveis centrals de Justícia, l'Instituto Nacional de Estadística i mil organismes més. D'acord amb les estimacions de la mateixa Generalitat, aquests costos ascendeixen a 5.148 milions.

Segona etapa: els autors reconeixen que en aquesta despesa de l'administració central "hi pot haver una mica de greix prescindible", però també moltes economies d'escala i, per tant, consideren que Catalunya seria més ineficient en la prestació d'aquests serveis. Quant? S'atreveixen a suggerir que tots els serveis serien un 25% més cars (1.287 milions) i que, a més, pel que fa a la recaptació d'impostos i cotitzacions socials hi hauria una caiguda del 5% i de l'1% respectivament (en total, 1.740 milions) pel fet que els organismes responsables disposarien de pitjor informació. No cal ni dir que tots aquests supòsits són meres especulacions que no tenen cap relació amb l'eficàcia dels països europeus petits, però donem-los per bons. La suma d'aquells tres conceptes ascendeix a 8.175 milions, cosa que implicaria que "la meitat del dividend (de la independència) s'hauria evaporat". A partir d'aquí els autors presenten un altre tema (la caiguda del comerç entre Catalunya i Espanya) que no té a veure amb el que estem considerant; mantenint-nos en el que hem analitzat fins aquí, la conclusió és que "la secessió comportaria un cert estalvi fiscal, encara que molt inferior al que anuncien alguns dels seus entusiastes"; concretament, la meitat. ¿És correcta aquesta conclusió si acceptem tots els seus supòsits? Sí. ¿Implica això que la desaparició del dèficit fiscal només beneficiaria l'economia catalana en la meitat del seu import? No.

La diferència entre les dues preguntes és que la primera es refereix a la Generalitat i la segona als catalans. Les finances de la Generalitat no millorarien en 16.409 milions d'euros sinó només (!) en 8.234, perquè recaptaria menys (1.740 milions) i perquè hauria de gastar més (6.435 milions). Per tant, al Tresor de la Generalitat hi hauria 8.234 milions més i, simultàniament, a les butxaques dels catalans hi hauria 8.175 milions més: l'evaporació no és tal, sinó trasllat a uns beneficiaris concrets. No cal dir que ignorar aquest segon aspecte és ignorar una part molt important de l'equació.

Quin impacte tindria aquesta part de l'equació? Aquí hem de considerar dos aspectes: la despesa directa i el seu multiplicador. L'increment de cost per part de la Generalitat aniria destinat fonamentalment a la creació de llocs de treball, perquè estem dient que hauria d'autoprestar-se uns serveis que actualment se li estan prestant des de l'administració central. El cost mitjà d'una persona al servei de la Generalitat sembla que és de 40.000 euros (pressupostos del 2011), cosa que implica que l'augment de despesa podria suposar la creació d'uns 160.000 llocs de treball directes i indirectes, un 20% de l'atur català.

En el llibre de text, l'augment de la despesa pública (igual que la reducció dels seus ingressos via reducció dels tipus impositius o via, com aquí és rellevant, ineficiència recaptatòria), té un efecte estimulant derivat del fet que els que reben el primer ingrés (o es beneficien de la millora fiscal) se'l gasten en altres béns i serveis, els prestadors dels quals, a la seva vegada, se'l gasten, etc., etc. Les estimacions empíriques del multiplicador real són molt baixes, però cal tenir present que sempre suposen que l'increment de la despesa (o el decrement de l'ingrés) es finança amb deute públic, cosa que té un efecte de signe contrari. En aquest cas, el guany seria net, cosa que ens permet esperar que l'impacte positiu dels 8.175 milions que els nostres autors havien ignorat seria superior a aquella reducció del 20% en la taxa d'atur.

En definitiva, Ángel de la Fuente i José V. Rodríguez Mora, potser enduts pel seu entusiasme, han confós el benefici del sector públic amb el benefici públic. Contràriament a la seva conclusió, la reducció del dèficit fiscal interessa als catalans en la seva totalitat, no només en la part que s'estalviaria la Generalitat.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF