Popular: conspiració per defraudar?
La matinada del 7 de juny les accions del Banco Popular van ser subhastades i adjudicades al Banco Santander per un euro. En principi (i a l’espera de les previsibles demandes judicials), els accionistes i alguns dels creditors han perdut tot el que hi tenien.
Immediatament després van circular rumors que posaven en dubte la netedat del procés i suggerien que el Santander, que no havia absorbit cap entitat bancària durant la crisi, hi estaria al darrere. Dos elements actuaven com a fre a les sospites. El primer, que la víctima fos un banc associat a l’Opus Dei; el segon, que l’executor fos una agència de la Unió Europea, la qual, després de l’enorme cost dels rescats bancaris per als contribuents d’alguns països -entre els quals Espanya-, havia assumit el control dels bancs més grans -entre els quals el Popular- i havia establert un mecanisme mitjançant el qual els futurs rescats serien a costa d’accionistes i de creditors. El cas del Popular ha estat el primer, i fins ara l’únic, en què aquest mecanisme s’ha aplicat. En canvi, alimenta les sospites l’anunci, posterior a la liquidació del Popular, que l’estat italià rescatarà -a costa del contribuent- dos bancs (encara que molt menors que el Popular).
Jo celebro la solució del Popular perquè m’emprenya que els accionistes dels bancs, a diferència dels de qualsevol altra empresa, puguin recuperar els seus diners si les coses van malament, i perquè em va emprenyar que, a costa del contribuent espanyol, els creditors de les caixes espanyoles -sobretot bancs francesos i alemanys- no perdessin res quan van ser liquidades. Si els contribuents italians estan disposats a pagar els rescats dels accionistes i creditors de Veneto Banca i de Banca Popolare de Vicenza, per ells va el pollastre.
Ara bé, des de la setmana passada un mitjà digital ( Contexto y Acción ) publica un document que planteja una sèrie de preguntes sobre el procés de liquidació i que culmina amb l’afirmació que “ la caída del Popular pued[e] estar envuelta […] de fraude y posible corrupción política ”.
He estudiat el document amb la màxima equanimitat, i haig de dir que no em sembla gens convincent. Perquè no explica bé els fets i perquè la conclusió és massa inversemblant:
1. El document destaca que un any abans de la crisi el banc havia passat els tests d’estrès de l’Associació Bancària Europea i que, “ además de superar estas pruebas, el banco llevó a cabo una ampliación de capital en mayo de 2016 de 2.500 millones de euros ”. En realitat, el banc havia hagut de fer l’ampliació de capital per poder superar les proves.
2. S’hi destaca que el nou president -Emilio Saracho- va fer unes declaracions alarmistes el dia 10 d’abril com a conseqüència de les quals l’acció va caure un 9%. S’hi obvia que en els dotze mesos previs a l’ampliació de capital l’acció havia perdut un 56% del seu valor i que l’ampliació li havia fet perdre un 14% addicional, de manera que una acció que valia 4,5 € el juny del 2015 només valia 0,81 € abans que Saracho parlés, i que la caiguda posterior només la va portar a 0,74 €.
3. S’hi destaca que el 31 de maig la presidenta de la Junta Única de Resolució, Elke König, va advertir públicament que el banc podria ser liquidat, la qual cosa hauria significat “ el punto de inflexión en el que el Popular inicia su vía crucis ”. En realitat, abans que la funcionària parlés, els accionistes ja havien perdut un 86% del seu valor, i l’endemà l’acció només va passar de 0,6 a 0,5€: el viacrucis no només no va començar en aquell moment, sinó que era evident que podia estar a punt d’acabar.
4. S’hi destaca que unes hores abans del que seria l’últim tancament dels mercats es va produir una “venda massiva” d’accions. En realitat, va ser en les cinc sessions prèvies al tancament -totes les que van tenir lloc després de les declaracions d’Elke König- que el volum de vendes va ser molt elevat. Ni una cosa ni l’altra són sospitoses. El que va permetre König va ser que els accionistes més prudents venguessin les seves accions a especuladors atrets per la baixa cotització. Els primers van poder salvar alguna cosa i els segons ho van perdre tot.
5. S’hi destaca que en els dies previs a la liquidació algunes entitats públiques van retirar fons, i s’hi suggereix que ho van fer a partir d’“informació confidencial”. La realitat és que després de les declaracions de König tothom sabia que la liquidació era molt probable.
Finalment, el que insinua el document és que algú del Santander, el consell d’administració del Popular, el mateix Saracho, l’exdirectora del supervisor bancari alemany, el Banc Central Europeu, Deloitte i alguns polítics espanyols formaven part d’una conspiració per afavorir el Santander. Francament, més difícil d’empassar que la versió oficial.
