22/12/2017

Notes sobre el Procés (23): i ara, què?

3 min

Economista1. “Us imagineu quatre anys més de Prucés La victòria de Ciutadans és meritòria, brillant i premi a un missatge clar, a talent i a molta feina. Ara bé, Ciutadans ha fracassat en el seu objectiu principal. Quan el nacionalisme espanyol (aquí i allà) s’ha despertat de la seva borratxera, l’independentisme segueix aquí.

De moment, Ciutadans seguirà sent un partit d’oposició, i ha de triar si a la llarga vol jugar, a Catalunya, un paper destructiu o un de constructiu. Fins ara, la seva missió ha estat erosionar el consens entorn del català i obstaculitzar l’acció de govern dels independentistes. Ha estat efectiu, però seguint per aquest camí s’arrisca a mantenir-se sempre a l’oposició. Si vol governar, haurà de revisar algunes línies vermelles i obrir-se.

2. El mapa de partits continua reescrivint-se. Em vaticinen que Rajoy convocarà eleccions a finals del 2018 per salvar el seu partit, amenaçat per Ciutadans després de la catàstrofe catalana. Amb cares joves que puguin dir que ells no hi eren quan el partit protagonitzava els incomptables casos de corrupció i amb un llenguatge similar al de Ciutadans, el PP podria explotar els seus contactes amb l’establishment i la seva popularitat entre els jubilats de l’Espanya profunda. Si se’n surt (després de tot, el líder de Ciutadans no es diu Alberto), podria convertir Ciutadans en un partit “regional” sense opcions de liderar Espanya; anticatalanista, però català.

L’inexorable declivi de Podem confirma que a Espanya és impossible ser lleial als interessos d’algunes de les seves parts (Catalunya, el País Valencià, les Balears) i manar al seu conjunt.

Puigdemont ha estat més eficaç que Mas a l’hora de transmutar Convergència en una cosa que sembli diferent. Ara resta la feina de convertir aquesta cosa en un partit capaç de governar i de guanyar sense necessitat de dramatismes.

3. Segona oportunitat. Mas va plantejar les eleccions del 27-S del 2015 com a “plebiscitàries”. Els partits independentistes hi van obtenir un resultat extraordinari: majoria absoluta en escons; però només el 47,6% dels vots. Aquella nit, el cap de llista de la CUP va ser lúcid: “Amb aquest resultat no es pot proclamar una república”. Mas i els seus, en canvi, van llegir que es podia mantenir l’objectiu de proclamar-la en un termini de 18 mesos.

Vint-i-sis mesos després sabem que el suport popular a l’independentisme és solidíssim, però ni Baños ni Mas hi són, l’Estat ha demostrat que està disposat a la violència policial i a violentar l’estat de dret per defensar la seva integritat, i la independència està lluny.

Ahir, el poble català, en unes eleccions que Rajoy havia plantejat com a plebiscitàries, va tornar a donar als partits independentistes majoria d’escons sense majoria de vots; aquest cop el 47,5%. Però també li ha dit quin és el preu de fracassar: el triomf d’un partit amb moltes ganes de desfer l’obra de quaranta anys de catalanisme.

La responsabilitat dels polítics independentistes és enorme. Han de vèncer els obstacles pràctics que representa tenir càrrecs electes perseguits per la justícia (a la presó, a l’exili o processats), han de posar-se d’acord per governar, han de governar bé i han de seduir bosses de votants hostils. Tot això requereix la lucidesa que no es va tenir el 27-S, generositat i molta, molta paciència.

La nit electoral Puigdemont va declarar que els resultats obligaven Madrid a moure fitxa. Ja ho ha fet allargant la llista de processats. Aquesta serà -durant molt de temps- la resposta de Madrid. Però no anirà a més perquè Europa mira. La pilota la tornen a tenir els independentistes.

4. El temps juga a favor nostre. Per primera vegada a la història, el temps juga a favor de la independència de Catalunya. Fa només vuitanta anys, Europa era una regió bel·licosa on calia tenir exèrcits poderosos -propis o aliats- per sobreviure. Fa només quaranta anys, l’economia catalana necessitava accés privilegiat al mercat espanyol. Avui, dins la Unió Europea, són els vells estats nació els que han perdut raó de ser.

Tanmateix, els obstacles són colossals. Tant dins com fora de Catalunya.

Els presos (els actuals i els que s’hi puguin afegir) són, realment, ostatges, perquè els càrrecs contra ells són imaginaris. A la llarga, però, els casos es giraran contra l’Estat, perquè tard o d’hora es desmuntaran com un castell de cartes, suposaran un descrèdit per a l’estat espanyol i justificaran la causa independentista més enllà de les raons econòmiques i culturals.

No es pot pretendre la independència de Catalunya sense el suport entusiasta de la ciutat de Barcelona i amb l’hostilitat dels cinturons metropolitans. Els partits independentistes tenen molta feina per fer abans de poder pretendre, un altre cop, assolir-la.

stats