Publicitat
Publicitat

“Que no torni a passar”

El PSOE, que es declara federalista, només ho és tímidament (la prova és el seu silenci actual)

Com saben els lectors, soc independentista, però avui m’agradaria contemplar la situació des del punt de vista dels qui pretenen el manteniment de la integritat de l’estat espanyol.

Els dies 6 i 7 de setembre, el Parlament de Catalunya va aprovar dues lleis contràries a la Constitució; l’1 d’octubre, el govern de la Generalitat va organitzar un referèndum d’autodeterminació que va ser un enorme èxit logístic, mobilitzador i comunicatiu; el 27 d’octubre, el Parlament va votar alguna cosa semblant a una declaració d’independència. Mitjançant la repressió policial, el processament del Govern i de dos líders civils i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, la legalitat i l’ordre han estat restituïts a Catalunya. Mitjançant les eleccions autonòmiques del 21 de desembre, que han estat acceptades per la totalitat dels partits polítics, es recuperarà la normalitat institucional.

Superat aquest tràngol, del que es tracta és d’evitar que es repeteixi. Per dos motius. En primer lloc, perquè si el suport a l’independentisme passés dels dos milions de votants que sembla tenir ara a dos milions i mig, el proper embat seria exitós. En segon lloc, perquè l’estat espanyol travessarà en la propera dècada una altra situació que posarà a prova la seva solidesa, quan coincideixin la inevitable pujada dels interessos que haurà de pagar l’enorme deute exterior i la inevitable reducció de les pensions a mesura que les cohorts del baby boom segueixin jubilant-se (les pagues extres dels últims anys s’han hagut de pagar amb un fons de reserva que està exhaurit i que havia de servir per fer front a “l’hivern demogràfic” que tot just està començant!).

En definitiva, la prudència aconsella abordar el problema català amb urgència, per tal d’assegurar que el que ha passat no pugui tornar a repetir-se.

Com es pot aconseguir? Es dibuixen dues solucions.

A l'Estat les autèntiques reformes gairebé no tenen defensors: alguns intel·lectuals i poca cosa més

La primera parteix del diagnòstic que el problema català és una manifestació aguda de les greus disfuncions del model autonòmic que la Constitució esbossava i que s’ha anat concretant desordenadament a base de lleis, disposicions, acords i sentències, però que s’ha revelat enormement conflictiu, i la prova és que el mapa polític valencià s’està aglutinant al voltant d’un projecte reivindicatiu contra l’Estat. La teràpia consistiria en una reforma constitucional que reduís la conflictivitat del model autonòmic i que resultés prou atractiva per a una part de l’independentisme de manera que aquest moviment fos abandonat pels més moderats i tornés a reduir-se a una dimensió inofensiva.

Aquesta proposta, que pot denominar-se, o no, federal, consistiria fonamentalment en el redisseny de les competències i del finançament per definir un espai d’autèntica autonomia, preservat de les ingerències de l’Estat, capaç d’integrar la diversitat de les aspiracions polítiques i culturals que es donen a Espanya, el qual donaria lloc a un model necessàriament asimètric. Com al Canadà.

La solució alternativa parteix d’un diagnòstic diferent i la teràpia va en la direcció contrària. El diagnòstic és que l’independentisme ha crescut gràcies a l’ús sectari dels instruments autonòmics (l’escola, els mitjans de comunicació públics, la simbologia); la teràpia exigiria reduir la capacitat de les autonomies per continuar construint la diversitat i, per contra, augmentar-hi la presència de l’Estat; particularment a Catalunya.

La meva opinió és que -des del punt de vista de la pervivència de l’Estat- el diagnòstic i la teràpia correctes són les primeres, i que si s’abordessin amb decisió, el sistema es pacificaria, fins i tot a Catalunya, per una llarga temporada. En canvi, la segona teràpia restarà encara més legitimitat a l’Estat, almenys a Catalunya, i portarà gairebé inexorablement a un augment del suport independentista (més ràpid o més lent en funció dels encerts i desencerts dels seus dirigents) i, en el context de tensions econòmiques inevitables, també inexorablement a la independència.

El problema (des del punt de vista de l’Estat) és que els partidaris de la bunquerització són majoria al Congrés (el PP, C’s i bona part del PSOE), compten amb una opinió pública entusiasta i estan animats pels mitjans de comunicació madrilenys. En canvi, les autèntiques reformes gairebé no tenen defensors: alguns intel·lectuals i poca cosa més. El PSOE, que es declara federalista, només ho és tímidament (la prova és el seu silenci actual) i té una concepció tecnocràtica del federalisme que només és compatible amb un model homogeni (o “simètric”) de l’Estat. Pel que fa a Podem, detesta l’opció reformista perquè, si triomfés, l’allunyaria del poder.

La conclusió és que l’Estat podria salvar la seva integritat, però que és improbable que ho faci.

Riure, malgrat tot

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF