20/07/2018

Indagacions d’un economista

3 min

EconomistaFa temps vaig publicar un escrit que feia servir l’argument que la legislació alemanya establia un límit del 4% del PIB a les transferències fiscals entre els lands alemanys. S’havia escampat la convicció que això era cert, i jo no havia considerat necessari comprovar-ho. Un lector va replicar que era fals, la qual cosa em va obligar a comprovar-ho. Les meves indagacions em van portar a un parell de sentències del Tribunal Constitucional alemany respecte de recursos presentats per lands que havien considerat que les transferències fiscals que patien eren excessives. En síntesi, el fet era que, si bé les sentències en qüestió –favorables als demandants– havien establert límits genèrics als dèficits fiscals (“la solidaritat seria inadequada si debilités l’eficiència dels lands o conduís a un anivellament de les seves finances”), el lector tenia raó: el famós límit del 4% no era sinó una llegenda urbana.

Ara observo que s’escampa una altra afirmació referida a Alemanya: que la seva Constitució prohibeix l’existència de partits independentistes. L’última vegada que m’hi he trobat ha estat a la tertúlia de Catalunya Ràdio, el dia 2 d'aquest mes. En concret, la professora Montserrat Nebrera hi va afirmar el següent: “En Constitucions com la que té Alemanya [...] no és possible que hi hagi partits independentistes [...]. Ningú no diu d’aquella Constitució que no sigui democràtica, però impedeix el discurs o el diàleg sobre l’independentisme [...]. [Un partit] no pot tenir als seus estatuts la reivindicació independentista perquè seria il·legalitzat. Ho sap tothom”.

Ara bé, a Alemanya hi ha com a mínim un partit que es proclama independentista, el Partit de Baviera (Bayernpartei). El seu èxit electoral és molt limitat (sembla que el seu millor resultat va ser a les municipals del 2013, en què hauria tret un 2,3% dels vots), però és legal. I no precisament perquè dissimuli el seu caràcter independentista: el seu programa es denomina 'El camí cap a la independència' ('Der Weg zur Unabhängigkeit'). L’apartat tercer d’aquest programa, “Vies legals cap a la construcció d’un estat” ("Juristische Wege zur Eigenstaatlichkeit"), conclou amb el següent resum: “Hi ha moltes vies jurídiques comprensibles i ben fonamentades que donen suport a la viabilitat d'una declaració d'independència bavaresa. Però deixant de banda totes les possibilitats jurídiques, queda clar que la lluita per la independència de Baviera no es decidirà en última instància davant de cap tribunal, sinó només a les urnes”.

Veient aquest cas no podem sinó concloure que l’afirmació que la Constitució alemanya prohibeix els partits independentistes no és sinó una altra llegenda que molts repeteixen sense haver-se pres la molèstia de comprovar-ho.

La base de la llegenda rau en el fet que la Constitució alemanya estableix una “democràcia militant”, és a dir, que, a diferència de l’espanyola, prohibeix les activitats polítiques que “combatin l’ordre democràtic lliure” ("Kampfe gegen die freiheitliche demokratische Grundordnung"). En aplicació d’aquest principi, Alemanya ha prohibit dos partits polítics: un de neonazi (1952) i un de comunista (1958). En canvi, el Partit de Baviera explicita als seus estatuts que “està compromès amb la democràcia i amb l’estat de dret”.

Descartat el precedent alemany, resta per debatre si, tal com defensen alguns, una eventual reforma de la Constitució espanyola podria prohibir els partits independentistes. Les meves indagacions em porten a concloure que aquesta pretensió estaria condemnada al fracàs. El Tribunal Europeu de Drets Humans ha sentenciat diverses vegades a favor de prohibir partits polítics que persegueixen la destrucció de la democràcia (com era el cas dels dos partits alemanys prohibits) o amb vincles amb el terrorisme, però, en canvi, ho ha fet en diverses ocasions en contra de prohibir partits que promouen la independència pacífica del Kurdistan respecte de Turquia i de la Macedònia de Pirin respecte de Bulgària. En els primers casos, el tribunal ho ha fet en aplicació de l’article 17 del Conveni Europeu de Drets Humans, que estableix que és legítim limitar els drets (de reunió, expressió, etc.) d’aquells que pretenguin destruir els drets i llibertats establerts pel mateix Conveni. En els segons casos, en canvi, i en paraules d’un estudiós de la matèria, “el tribunal ha establert una jurisprudència que suggereix que els programes separatistes, independentment de la pertorbació que puguin causar a l'estat i a societat en general, han de ser protegits pel Conveni i, en conseqüència, pels sistemes jurídics de cada país”. Més clar, l’aigua: modificar la Constitució espanyola per convertir la democràcia espanyola en “militant” no portaria a la il·legalització de l’independentisme, però sí del franquisme.

stats