Dúmping social a casa
El dúmping consisteix a vendre productes barats gràcies a avantatges il·legítims. En els últims mesos, per exemple, la Unió Europea i els Estats Units han debatut les importacions d’acer xinès, presumptament beneficiàries de generoses subvencions públiques. Més específicament, parlem de dúmping social per referir-nos a les importacions provinents de països amb mà d’obra infantil, condicions de treball intolerables i gens de respecte pel medi ambient.
Es parla de dúmping quan es pateix, no quan es practica, i ens sembla natural considerar que el dúmping el fan els països pobres i el patim els països rics.
Ara bé, l’any 2011, quan Àustria va aprovar la llei de prevenció del dúmping salarial i social ( Lohn und Sozialdumpingbekämpfungsgesetz ), els legisladors no estaven pensant en les importacions de Bangla Desh sinó en el fet que expirava el termini que restringia la llibertat de moviments dels treballadors dels països que havien accedit a la Unió Europea l’any 2004 (els bàltics, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria i Eslovènia), la qual cosa feia témer que el dúmping podria tenir lloc a gran escala dins d’Àustria, perquè els empresaris podrien contractar treballadors de l’Est amb salaris inferiors als de conveni (a Àustria no hi ha salari mínim, però gairebé tots els llocs de treball estan protegits per un salari mínim propi del conveni sectorial). Com totes les lleis laborals a Àustria, aquesta també va estar precedida per un acord entre la patronal i el sindicat; la llei en qüestió, al cap i a la fi, protegeix els bons empresaris dels mals empresaris.
Àustria no és una excepció. L’any 2004, i de resultes de l’entrada en vigor de l’acord de llibertat de moviments entre Suïssa i la Unió Europea (2002), aquell país va introduir legislació per exigir que els treballadors estrangers rebessin les mateixes condicions que els autòctons. Aquella legislació ha anat actualitzant-se per tal de tapar-ne els forats; per exemple, el 2012 es va legislar contra la contractació de “falsos autònoms”. Fins a quin punt es prenen seriosament els suïssos aquest assumpte queda en evidència considerant dos exemples.
L’any 2013, durant la construcció del pavelló firal de Basilea (pressupostat en 360 milions d’euros, i que anava just de calendari), la inspecció de treball va demandar l’empresa contractista de l’obra (la suïssa HRS Real Estate) perquè uns treballadors d’un subcontractista eslovè cobraven 8 euros l’hora en comptes dels 27,5 que establia el conveni col·lectiu. L’empresa suïssa va adduir que no era responsable dels seus subcontractistes. El tema va escalar fins a arribar al Parlament suís, que va establir la responsabilitat del contractista principal sobre les condicions de treball de tots els seus subcontractistes.
El febrer del 2015 un inspector de treball va demanar a una empresa constructora la documentació referida a un treballador portuguès. L’empresa s’hi va oposar adduint que l’obra havia acabat i que la inspecció només podia tenir lloc a l’obra. En una primera instància, un tribunal de Zuric li va donar la raó, però la inspecció de treball va apel·lar i el tribunal federal d’assumptes socials hi va sentenciar en contra, i va obligar l’empresa a facilitar la documentació.
Pel fa a Alemanya, la introducció d’un salari mínim interprofessional va constituir explícitament una resposta al repte del dúmping, i molt en particular a les reiterades protestes de França contra el dúmping dels salaris per part d’Alemanya als sectors sense salari mínim de conveni (que representaven un 30% del total). Aquestes queixes van ser especialment dures l’any 2013 amb motiu de la crisi generalitzada dels escorxadors a Bretanya, un sector que creixia a Alemanya a base de mà d’obra obtinguda mitjançant “contractes de prestació” amb empreses de l’Est. Els alemanys no van resistir la pressió i van cedir en dues etapes: el gener del 2014, acordant un salari mínim a la indústria càrnia de 7,75 €/h, i el gener del 2015, establint-ne un de nacional de 8,5 €/hora.
Se suposa que Catalunya voldria ser com els països que hem considerat. Però fem exactament el contrari: la reforma laboral del 2012 ha institucionalitzat el dúmping per part d’empreses disposades a competir a base de salaris més baixos (entre elles, les grans constructores a través de filials multiserveis); l’ARA denunciava dimarts les condicions de vida dels temporers de fruita, que em consta que poden arribar a guanyar menys de dos euros l’hora; sabem que hi ha falses cooperatives de subsaharians a la nostra indústria càrnia; les feines per sota de 1.000 euros al mes han esdevingut moneda corrent entre el nostre jovent, com ho han estat sempre entre els immigrants...
Si volem ser com els millors hem d’actuar com els millors, i escanyant treballadors només s’arriba a la mediocritat més absoluta.
