09/03/2013

Sense guió

3 min

La crisi política i institucional espanyola, amb el govern contra les cordes, l'opinió pública en estat de xoc, els partits immobilitzats pels escàndols de corrupció, l'embat català en un atzucac i la Corona completament desprestigiada, afegeix un plus de dificultat a la sortida de la crisi econòmica, que només pot venir de l'exportació, però que s'acceleraria si el capital estranger tornés a apostar decididament per Espanya. Per això sembla rellevant examinar com hem sortit amb anterioritat de situacions tan greus com aquesta.

El referent immediat és la crisi 1992-95, similar a l'actual perquè tenia components econòmics i polítics. Econòmicament, va ser el producte d'una altra bombolla immobiliària que ens havia fet perdre competitivitat i l'explosió de la qual va portar l'atur per damunt del 24% i el sistema bancari contra les cordes (Banesto va ser intervingut el 1993). Políticament, el PSOE estava debilitat per múltiples casos de corrupció econòmica (Filesa, Guerra, Ibercorp, Expo 92, Roldán, PSV, etc., etc.) i un de gravíssim de caràcter político-criminal (el cas GAL, destapat i investigat de manera immisericordiosa per P.J. Ramírez des d' El Mundo ). La conseqüència més angoixant de tot plegat era la impossibilitat de finançar-se en els mercats financers internacionals: les lletres del Tresor havien d'oferir el 13% (avui, al voltant de l'1%).

La solució de la crisi va ser una combinació de la del manual de crisis econòmiques del segle XX -la devaluació de la pesseta (un 25% entre el 1992 i el 1995)- i de la del manual de crisis polítiques de la Restauració (1876-1923) -l'alternança entre els dos partits hegemònics-. La primera solució la va aplicar un PSOE agònic, la segona va ser possible en la mesura que el PP (que va guanyar les eleccions el 1996) apareixia com un partit impol·lut perquè encara no havia governat Espanya i perquè, tot i que havia tingut escàndols propis (Sóller, Naseiro), el seu nou líder n'havia quedat al marge. Immediatament, l'economia es va posar en marxa: el 1997 s'havien creat bastant més d'un milió de llocs de treball i el rendiment de les lletres del Tresor havien caigut al 5%.

Avui, ni podem devaluar ni disposem d'una d'alternança clara, o almenys així semblen reflectir-ho les enquestes d'opinió; així doncs, cap d'aquelles dues solucions semblen viables. Per altra banda, la crisi té un abast més considerable que la del 1992-95. Per tant, ens cal buscar altres referents.

El més clar és la crisi 1917-23, una crisi amb un vessant econòmic (inflació durant la guerra europea i atur després), polític (desprestigi dels dos partits hegemònics després de dècades de manipulació electoral; irrupció de partits alternatius: catalanistes, republicans i socialistes, principalment) i institucional (l'expedient Picasso, a punt de ser debatut al Congrés, semblava que implicava la Corona en un desastre bèl·lic al Marroc -la batalla d'Annual, en què havia mort, per cert, l'avi del ministre García-Margallo- i potser en la corrupció a l'exèrcit; per alguns, el naixent catalanisme amenaçava la integritat nacional).

La solució va ser la del manual pre-Restauració: un cop militar que prometia regeneració sense passar comptes amb ningú i que per aquest motiu va ser aplaudit o com a mínim tolerat per gairebé tothom: la Corona, els polítics tradicionals i els que no ho eren tant (la Lliga), els industrials i la UGT. Un cop en el poder, Primo de Rivera va concentrar la seva acció repressiva en dos caps de turc: el catalanisme (suprimint la Mancomunitat) i l'anarquisme. Com és sabut, l'experiment va acabar molt malament.

Els paral·lelismes entre la crisi actual i la del 1917-23 són molt més grans que amb la del 1992-95. Tanmateix, la situació geopolítica espanyola impossibilita la solució del manual decimonònic (gràcies, Europa!).

La conclusió de tot plegat és que el nostre sistema polític s'ha quedat sense guió per sortir de la crisi. A falta de l'hispànic, hi ha, però, el centreeuropeu: que els partits amb voluntat de liderar facin net de corrupció a casa i concertin entre ells i amb els agents socials les línies mestres d'una nova política econòmica. Molts, si no tots els països centreeuropeus, ho han hagut de fer en un moment o altre, i fins i tot Espanya va ser capaç de fer-ne un assaig amb els Pactes de la Moncloa (1977). El problema és que els polítics espanyols semblen incapaços de fer gaire cosa més que esperar que millori l'economia, sense comprendre que ells són ara per ara el principal obstacle perquè ho faci ràpidament.

stats