El futur de Tarragona, en mans dels tarragonins
Guillem López Casasnovas, entrevistat fa pocs dies sobre els fons Next Generation, va afirmar que, si no som capaços d’aprofitar-los, “l’economia catalana té els dies comptats”. Per justificar aquesta contundent afirmació, adduïa que tres dels seus grans motors, la indústria automobilística del motor d’explosió, la indústria petroquímica de Tarragona i la indústria agroalimentària (i aquí va fer esment dels purins) estan amenaçats per l’objectiu de la descarbonització en particular i la sostenibilitat en general. En el cas de Tarragona, hauria pogut afegir la programada clausura de les centrals nuclears.
Tarragona no va triar ser un pol petroquímic ni concentrar la producció d’energia nuclear catalana. En el cas de la indústria química la decisió la van prendre empreses foranes (ERT, CEPSA, Shell, Hoechst, DOW, BASF, Bayer...) que al llarg dels anys 1960, i en una Espanya que es desenvolupava però que es protegia de les importacions, es van anar concentrant en un indret proper a Barcelona i amb accés privilegiat a un port. L’estat espanyol s’hi va apuntar a l’últim moment ubicant-hi una refineria. Fins aleshores, les inversions dels plans de desenvolupament s’havien centrat en ciutats on el cop militar del 1936 havia triomfat (Valladolid, Vigo, la Corunya, Saragossa i Sevilla en el primer i Granada, Còrdova i Oviedo en el segon). Quan es va aprovar el tercer, el subministrament al polígon de Tarragona, que s’havia estat fent amb camions des de la refineria de Puertollano, havia esdevingut insostenible. Pel que fa a les nuclears, es van decidir formalment a Madrid però en realitat a Barcelona: els accionistes de Vandellòs I eren, a més d’Électricité de France (que aportava la tecnologia), Fecsa, Enher, Hecsa i Fuerzas del Segre. La resta de nuclears van seguir el camí traçat per la primera.
Molts tarragonins han suportat aquesta industrialització com una imposició incòmoda. Els episodis de contaminació i els accidents (ara fa un any del d’Iqoxe) han afegit més sal a la ferida. Pel que fa a la inversió en Port Aventura, es va aplaudir, però no es va decidir a Tarragona, sinó, un cop més, a Barcelona, i concretament al despatx del president de la Generalitat.
El cas és que, en els moments decisius, la societat civil tarragonina no va tenir prou gruix per definir els seus objectius col·lectius i lluitar per ells.
Avui, i com alerta López Casasnovas, una tempesta es congria sobre Tarragona: en una Europa descarbonitzada, un polígon petroquímic centrat en la transformació del petroli té poc futur. Les alternatives són la transformació o la desindustrialització.
La transformació passa per l’hidrogen verd, perquè és el combustible pel qual la Unió Europea ha decidit apostar en aquells casos en què no és possible l’electrificació: transport pesat (camions, avions, vaixells), certs processos industrials i calefacció urbana. L’hidrogen verd s’obté per descomposició d’aigua aplicant-hi electricitat renovable. De moment, el cost de producció dobla el de l’hidrogen gris (obtingut per descomposició del gas natural, amb generació de CO2), però s’espera que l’impost al CO2 i l’evolució tecnològica tanquin la diferència en menys d’una dècada.
Les grans energètiques no estan apostant per Tarragona. Iberdrola ha anunciat grans inversions en un pol d’hidrogen a Puertollano, i el gran projecte industrial basc dels fons Next Generation és el corredor basc de l’hidrogen, amb Repsol actuant com a punta de llança des de la seva refineria a Biscaia (i no és casualitat que el director de Repsol sigui basc, basquista i industrialista).
En aquest context, i sense gaires precedents, la societat civil tarragonina està aconseguint articular-se al voltant d’un projecte de producció, transport i consum d’hidrogen de gran ambició. Perquè ens en fem una idea, inclou la instal·lació dins del polígon d’una capacitat de generació d’hidrogen equivalent a la potència d’una central nuclear (1 GW). L’aliança –articulada al voltant de la Universitat Rovira i Virgili- inclou associacions empresarials, centres de recerca, institucions públiques (el port, l’aeroport...), una dotzena d’ajuntaments i la Diputació. (Curiosament, el gran projecte de transformació de les comarques gironines -la creació d’un campus d’excel·lència assistencial, docent, investigadora i industrial al voltant de la salut- també està liderat per la universitat.)
L’ambició d’aquest grup és convertir-se en el pol de l’hidrogen més important del sud d’Europa. No és cap disbarat, ja que Tarragona constitueix avui el pol químic més important d’aquesta regió. Si se’n surt, serà la primera vegada en molt de temps que Tarragona haurà escrit el seu futur. Potser Tarragona necessitava una universitat per atrevir-se a fer-ho.
