La banca és i serà cosa de catalans

La fusió acaba d’enterrar un mite clàssic del pessimisme català, que havia considerat durant un parell de generacions que la banca era només qüestió de madrilenys i de bascos.

CaixaBank compra Bankia perquè ara per ara tots els bancs tenen problemes greus de supervivència: el Deutsche Bank val ara un 7% del que valia abans de la crisi financera de 2007. Ningú no dubta del Banco Santander, però no està gens clar que el BBVA i el Sabadell no siguin absorbits a curt termini per algú.

La lògica de la fusió no és política sinó de viabilitat. La tecnologia ha fet que les oficines estiguin esdevenint tan obsoletes com les cabines telefòniques, i els baixos tipus d’interès comprimeixen els marges de benefici. Els bancs necessiten retallar despeses i una fusió facilita el tancament d’oficines i la reducció de l’estructura directiva de les entitats.

CaixaBank serà, després de la fusió, una anomalia: un gran banc europeu amb amo. Amb amo, perquè la Fundació La Caixa serà propietària d’un 30% del seu capital. La norma és que el primer accionista sigui un fons americà amb menys del 5%. Per exemple, en el cas del Banco Santander i del Deutsche Bank aquest accionista és BlackRock. Per contra, la presència del FROB no té importància perquè el BCE no permetrà que hi pinti gaire.

EDICIÓ PAPER 24/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF