Serenitat, sisplau

La setmana passada vaig pronosticar que l'atur augmentaria molt menys enguany del que ho ha fet el 2012. No vaig fer aquest pronòstic perquè m'agradi fer-ne (es tracta d'un exercici molt arriscat) sinó com a reacció a dues prediccions, catastrofista la primera i triomfalista la segona, que tenien en comú que es fonamentaven en l'acció dels governants: per a la primera, el que importava eren les retallades; per a la segona, la reforma laboral.

Dimecres em trobo que l'ARA es fa ressò d'una predicció de Santiago Niño Becerra en el sentit que l'atur tornarà a créixer molt l'any 2013, i abastarà els set milions, "fruit de les mesures i ajustos que s'aniran desplegant al llarg d'aquest any". Aquesta predicció m'obliga a tornar sobre el mateix tema i justificar amb més calma la meva opinió.

Espanya va arribar a tenir 19.373.000 treballadors d'alta a la Seguretat Social l'any 2007, i ara en té 16.443.000, cosa que significa que s'han destruït 2.930.000 llocs de treball. En aquest mateix període, el sector de la construcció ha perdut 1.386.000 llocs de treball i la indústria manufacturera 643.000, dels quals la major part han d'atribuir-se a la caiguda de la construcció (les caigudes més importants són fabricació de mobles, de productes metàl·lics excepte maquinària i de productes minerals no metàl·lics); mentrestant, el comerç ha destruït 392.000 llocs de treball i cap altre sector no ha estat rellevant a l'hora de destruir llocs de treball.

La conclusió és clara: la immensa majoria dels llocs de treball que s'han destruït a Espanya ho han estat perquè la construcció ha parat en sec després que en deu anys féssim els habitatges que havíem d'haver fet en vint, i els seus professionals -arquitectes, paletes, manobres, guixaires, encofradors, etc.- s'han quedat sense feina. ¿És raonable pensar que el sector de la construcció seguirà perdent llocs de treball al mateix ritme? Em sembla que no: si en la segona meitat de l'any 2006 s'iniciaven 800.000 vivendes, en la de l'any 2009 ja només se n'iniciaven 100.000, que és menys de la meitat de les que correspondrien en funció de la població espanyola aplicant-hi les ràtios habituals a Europa (cinc habitatges per cada 1.000 habitants i any), i el sector ha perdut tres de cada cinc treballadors, de manera que li queden poc més d'un milió dels gairebé dos i mig que va arribar a tenir.

Però, ¿no és cert que altres sectors, com el financer o les administracions públiques, estan fent ajustaments a la baixa? Sí, i, de fet, aquests dos sectors han tingut un cert pes en la destrucció de llocs de treball l'any 2012; però el que està passant en aquests sectors no té res a veure amb el que ha passat a la construcció. Per tant, em sembla molt improbable que l'any 2013 assistim a una destrucció de llocs de treball tan important com la del 2012.

Tot això no vol dir que sigui optimista. Primer, perquè la construcció no tornarà, i per tant la major part de les persones que han perdut el lloc de treball difícilment tornaran a treballar. Segon, perquè els processos de desendeutament per part de famílies i administracions públiques triguen anys, i per tant la retracció del consum serà llarga. Tercer, i el més important, perquè els dirigents espanyols semblen incapaços de governar la nau amb sensatesa: mantenen les inversions en l'AVE, insisteixen a boicotejar el corredor mediterrani i en comptes de parlar clar a la població sobre la situació en què estem per tal de poder demanar un sacrifici coordinat insisteixen a parlar en termes metafòrics i desinformatius ("lluitar contra la crisi" sona bé, però ¿què dimoni significa?) i desconcertar-la i irritar-la amb decisions imprevisibles.

Ara bé, una cosa és ser pessimista i una altra perdre la serenitat. De la mateixa manera que l'any 2006 era insensat pensar que l'economia espanyola sempre aniria amunt, ara és igualment insensat pensar que sempre anirà avall. La destrucció de llocs de treball acabarà quan s'hagi ajustat el sector de la construcció, i no pot faltar gaire. No veurem una recuperació ràpida, com va ser la de la segona meitat dels anys noranta, perquè aquesta vegada la construcció no en serà la tractora (la demografia ho fa impossible), sinó que es fonamentarà en la lenta consolidació de l'exportació per part de milers de petites i mitjanes empreses. No serà ràpida, però ja està en marxa: en els darrers tres anys les exportacions catalanes han crescut un 37% mentre les importacions ho feien només en un 11%, i per primera vegada des que se'n té constància les primeres hauran superat les segones.