Tres previsions sobre el món post covid-19

No sembla possible que aquesta crisi la tornin a pagar els assalariats bàsics i els autònoms

Treballadors de la Seat tornen a la feina després del confinament pel coronavirus / PERE VIRGILI

1. En sortirem canviats. Ho dubto. Després dels horrors de la Primera Guerra Mundial i de la pandèmia de grip del 1918 (que va matar 10 vegades més espanyols que el covid-19), el que va venir van ser el jazz, el xarleston, l’especulació borsària i els Feliços Vint, una de les èpoques de més frivolitat, desigualtat i irresponsabilitat que ha protagonitzat Occident, i que, gens sorprenentment, va acabar molt malament.

Per bé o per mal, si els bitllets d’avió i la benzina segueixen tenint els preus que tenien, tornarem a passar els caps de setmana a l’altre extrem d’Europa, les autopistes es tornaran a col·lapsar els caps de setmana i els carrers tornaran a omplir-se de cotxes. Pel que fa a les cadenes de producció, dubto molt que la repatriació de la producció es porti a terme excepte en alguns productes crítics i a base d’una acció imperativa pública: la Xina seguirà sent la fàbrica del món i Bangladesh un dels seus tallers de confecció.

L’únic canvi espontani que m’atreveixo a predir és la reducció de les reunions laborals presencials. Crec que les empreses han après que hi ha temps i diners a estalviar-se substituint-les per reunions telemàtiques, i que actuaran en conseqüència. En canvi, no crec que es redueixin els congressos i les fires, que tenen una lògica diferent.

2. La recuperació econòmica serà ràpida... o no. S’especula sobre una crisi econòmica en forma de V i concretament sobre el pendent de la meitat dreta. Per als optimistes, la recuperació serà tan ràpida com ho ha estat la caiguda; per als pessimistes, serà molt més lenta.

La crisi fiscal pot portar a canvis radicals i permanents

El que tindrà més impacte sobre el ritme de la recuperació, sobretot a Espanya, seran les mesures sanitàries a què estiguem sotmesos d’aquí sis mesos o un any. Si aquestes mesures són inexistents, els turistes tornaran a venir en massa i l’economia es recuperarà ràpidament. Si aquestes mesures restringeixen de manera persistent la densitat dins dels avions, a les platges, a les terrasses i al carrer, la recuperació de les economies que depenen del turisme serà molt lenta. En aquest cas, Balears s’enfronta a una crisi descomunal, i Catalunya a una de molt greu.

3. La crisi fiscal forçarà alguns canvis. Si els hàbits em sembla que tornaran immediatament a ser els que eren, i si els efectes de la crisi econòmica em sembla que duraran més o menys, però que seran transitoris, en canvi la crisi fiscal pot portar a canvis radicals i permanents.

El cost de la crisi per a les arques públiques està resultant fenomenal, i estem molt lluny de veure'n el final, perquè mentre el sector turístic no es normalitzi, l’Estat haurà de suportar el cost dels ERTO, el de les prestacions de desocupació i la reducció de la recaptació. De moment, té barra lliure per gastar, però és qüestió de temps que els creditors comencin a demanar explicacions.

Com que, per altra banda, era qüestió de temps que l’estat espanyol fos incapaç de fer front a les seves obligacions (sobretot, les pensions), el covid-19 està accelerant un procés que era inevitable.

A la llarga, caldrà que el país tingui una economia més productiva, o sigui una economia on l’atur no passi del 5% i on els mileuristes siguin una excepció, però a la curta el que caldran són més ingressos.

No sembla possible que aquesta crisi la tornin a pagar els assalariats bàsics i els autònoms, perquè ja no donen més de si. Per tant, les fonts hauran de ser unes altres. Primera, els impostos sobre els propietaris, que fins ara han estat immunes a les crisis. Segona, la inflació, que no deixa de ser una imposició sobre els propietaris (en aquest cas de patrimoni financer) i que va ser una de les maneres de pagar les dues guerres mundials. El Banc Central Europeu no en vol ni sentir a parlar, i els qui el controlen encara menys, però la condició necessària i suficient per generar inflació, que és emetre una quantitat desproporcionada de diners, ja està feta. Si la inflació no arrenca, la conseqüència lògica seria la instauració permanent dels interessos negatius, que és una altra manera de fer pagar als propietaris de patrimonis financers. La quarta són els impostos verds, que són els més lògics en un món que està al caire d’estimbar-se climàticament.

Els impostos verds sí que poden canviar el món post covid-19 de manera permanent. Poden fer que l’aeroport del Prat no necessiti cap ampliació mai més i poden fer que invertim massivament en producció d’energia renovable i en optimització energètica. En aquest cas, la crisi no ens hauria fet canviar a nivell individual, però col·lectivament n’hauríem sortit més savis.

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF