09/06/2017

Notes sobre el Procés (14)

3 min
Notes sobre el Procés (14)

1. Data i pregunta. L’anunci de la data i la pregunta ho ha canviat tot i no ha canviat res. No ha canviat res perquè ens seguim movent en el terreny dels anuncis: no s’ha fet sinó reiterar el compromís de convocar un referèndum, sigui acordat, sigui no acordat. Encara no és hora que els fiscals actuïn.

Ho ha canviat tot perquè el Govern s’ha situat ja clarament més enllà de la línia de no retorn. Cada cop és menys possible que el Govern sigui capaç de deixar d’organitzar un referèndum sense caure en el descrèdit més absolut.

2. Un conflicte civilitzat. L’anunci de la data i la pregunta sembla que fa inevitable el conflicte entre dues Espanyes. La història d’Espanya n’està farcida, i sempre s’han resolt a bufetades. Machado ja va dir que “en España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”.

Penso que, després de la sentència de l’Estatut del 2006, l’única opció que tenim els que creiem que Catalunya té dret a gestionar autònomament la seva cultura i la seva economia és obstinar-nos en el dret a decidir. Penso que seria millor que l’estat espanyol s’adonés que no es pot guanyar sempre per golejada, que és millor escoltar i negociar, i que per això cal oferir un projecte alternatiu. Penso que l’Estat no farà cap d’aquestes coses. Penso, per tant, que el govern de la Generalitat ja només pot optar entre la humiliació o la il·legalitat. Espero que aquesta vegada el conflicte es resolgui civilitzadament. No confio que ningú de fora ens ajudi, però sí que confio que els de fora impediran que es facin les barbaritats de sempre.

3. KISS. Sembla que els líders independentistes debaten si el que toca ara és aprovar una llei de desconnexió que reguli l’endemà de la proclamació de la independència (com la que es va filtrar el 24 de maig), o si, en canvi, es tracta d’aprovar una llei que es limiti a instar el Govern a convocar i organitzar un referèndum.

Per resoldre aquesta qüestió és oportú recordar que per triomfar en un propòsit és vital centrar-se en l’objectiu sense deixar que assumptes secundaris dispersin les energies. De vegades se’n diu principi KISS, per “Keep it simple, stupid”.

Entre la nit de les eleccions del 27-S i el discurs en què Puigdemont va proposar “Referèndum o referèndum” (28-9-16), l’independentisme havia perdut els papers. El full de ruta deia que si es guanyaven les eleccions “plebiscitàries” tocava proclamar la independència, convocar eleccions constitucionals i després un referèndum, però ¿s’havien guanyat les eleccions?

Puigdemont va tornar el tren a la via dient “Referèndum o referèndum”. No va dir que si es guanyava el referèndum Catalunya seria una república social però de mercat, respectuosa amb el medi ambient però sense exagerar, liberal però compassiva, etc., etc. Va dir “Referèndum o referèndum”. Doncs això.

4. El PDECat, en respiració assistida. El projecte PDECat -la transformació de CDC en un partit alliberat del seu passat més fosc- semblava fa una setmana condemnat al fracàs. Jo mateix vaig escriure: “Als dirigents del nou partit se’ls acaben -si és que no se’ls han acabat ja- les oportunitats per demostrar que la creació del PDECat no va ser només una maniobra de camuflatge maldestrament executada”.

Hi havia motius de sobres per al pessimisme. El congrés fundacional va posar de manifest la incapacitat dels organitzadors. L’elecció del nom va ser un despropòsit. Les tensions entre els dirigents de l’antiga CDC i la nova direcció -guanyadora per sorpresa- han estat un secret a crits. Que Mas, president del partit, demanés al Tribunal Suprem que se li permeti concórrer a eleccions celebrades sota la legislació espanyola (3-5-17) no podia significar sinó que no creia en el projecte del govern a què dona suport. Que el departament de Cultura s’oposés a fer que el Palau de la Música reclamés a CDC el retorn dels diners desviats (15-5-17)i que, després, els diputats del PDECat no se sumessin a la resta de diputats de JxSí en la mateixa demanda (17-5-17) no podia significar sinó que el partit seguia compromès psicològicament amb les activitats irregulars (encara que no necessàriament il·legals) de CDC que van justificar la seva dissolució.

Ara bé, el nítid posicionament de la nova direcció en relació al processament de Germà Gordó ha posat de manifest que hi ha algú dins del partit disposat a presentar batalla per salvar el projecte. El pronòstic ha passat de fatal a reservat. No és poc.

S’ha criticat el silenci de Mas. Els uns, perquè no ha donat suport a la direcció; els altres, perquè no n’ha donat a Gordó. Conscientment o no, Mas ha fet el que més li convenia al seu partit: deixar clar que el timó ja no el porta ell.

stats