13/04/2018

“Quilòmetre zero”?: sí, però

3 min

EconomistaFa molt de temps que es qüestiona l’eficàcia de l’ajut al desenvolupament. El problema principal és que els països que més ajut han rebut no han millorat significativament respecte de la resta, i segueixen experimentant els mateixos problemes de mortalitat infantil, prevalença de malalties, desnutrició, analfabetisme i pobresa. Economistes tan poc sospitosos de “neoliberalisme” com Stiglitz, Krugman o Deaton han argumentat que l’ajut condemna els receptors a la dependència; Chomsky considera que aquesta dependència és una forma de neocolonialisme; el mateix Banc Mundial confessava l’any 2000 que “malgrat els milers de milions de dòlar gastats cada any en projectes d’ajut al desenvolupament, sabem molt poc de l’impacte real que han tingut sobre els pobres”.

Aquestes crítiques han donat lloc a un corrent que pretén que l’ajut podria ser eficaç si fos objecte d’una profunda reforma que el sotmetés a l’escrutini científic: prestar més atenció a les dades abans i després de la intervenció, monitoritzar els resultats i, finalment, sotmetre els resultats a avaluacions freqüents per part d’agències diferents de la que ha canalitzat l’ajut.

Millor un bon ajut que un mal ajut, però si hi ha una cosa que sabem és que el desenvolupament no depèn de la magnitud o de la qualitat dels ajuts que un país ha rebut, sinó de la qualitat de les seves institucions polítiques. La Xina ha sortit del subdesenvolupament malgrat rebre molt poc ajut i, en canvi, Haití no se’n surt malgrat ser-ne un beneficiari privilegiat. Dissortadament, les institucions no es poden ni importar ni improvisar: les de la Xina són i es consideren hereves d’una tradició mil·lenària (el Partit Comunista Xinès reivindica Confuci), mentre que Haití no ha tingut mai institucions sòlides.

El problema de l’ajut no és només que no pot substituir la inconsistència de les institucions públiques, sinó que sovint les afebleix, i ho fa de dues maneres: perquè els governs s’apropien de l'ajut i perquè els fa menys responsables davant les seves poblacions, a qui se’ls fa creure que si no hi ha escoles és perquè l’ajut és insuficient. William Easterly, que és un dels millors experts en la matèria, ha escrit que “l’evidència suggereix que l’ajut porta governs menys democràtics i honrats, i no al contrari, [i que] el desenvolupament econòmic no s’esdevé a través de l’ajut, sinó a través dels esforços locals dels empresaris i dels reformadors polítics i socials”. La zambiana Dambisa Moyo és més radical, i considera que “els béns públics, com l’educació, l’aigua o les carreteres, han de ser proporcionats pels governs africans, i no per l’ajut occidental”, i que l’Àfrica subsahariana no està immersa en un cicle de corrupció, malaltia, pobresa i dependència de l’ajut extern malgrat haver-ne rebut enormes quantitats sinó precisament a causa de tot aquest ajut; el seu lema és “Deixeu d’enviar ajut a Àfrica”.

Un dels fonaments de l’ajut al desenvolupament és que les poblacions occidentals se senten culpables del desgovern dels països pobres, sigui per raons històriques (la colonització), sigui per raons immediates. Sovint aquesta culpabilitat és alimentada per una premsa benintencionada però poc informada, i en aquest sentit recomano la lectura de l’anàlisi (un autèntic 'mea culpa') de Nicolás Valle a Hemisferia.cat sobre la mineria del coltan al Congo (25-2-18). El problema és que el cercle és viciós: ajudem perquè els governs són corruptes i els governs són més corruptes perquè hi ha ajut.

Si hi ha dubtes sobre les bondats de l’ajut al desenvolupament, no n’hi ha sobre les de l’obertura dels mercats occidentals a les importacions dels països pobres, perquè és gràcies a elles que alguns ja han sortit del forat. Que Bangladesh ens pugui vendre roba no millora la governança d’aquell país, però les seves possibilitats serien encara pitjors si no pogués fer-ho.

Això significa que no hauríem de comprar verdures “quilòmetre zero”? Depèn dels nostres salaris. Si les verdures de proximitat han estat produïdes per uns treballadors que cobren un salari decent, estem donant opció als marroquins perquè competeixin oferint-nos productes barats. En canvi, si la competitivitat del producte “quilòmetre zero” es basa en la migradesa dels salaris, estem condemnant els marroquins a venir. El problema és que els salaris d’aquí poden ser molt baixos; tant els legals com els il·legals: a la Ribera d’Ebre hi ha qui paga al personal (africà) entre 1,5 i 2 euros per hora durant la recol·lecció de la fruita.

Productes de quilòmetre zero?: sí si el salari mínim aquí fos decent i si ningú no se’l saltés. Si no, millor tomàquets de quilòmetre 1.000 collits per treballadors autòctons que tomàquets de quilòmetre zero collits per treballadors de quilòmetre 1.000.

stats