Tres opcions per al Brexit
EconomistaFinalment, els equips negociadors del Brexit han estat capaços d’arribar a un acord que s’ha materialitzat en dos documents; el primer és un voluminós i detallat volum de 585 pàgines que explica com seran les relacions entre el Regne Unit i la Unió Europea durant un període transitori que començarà el 29 de març del 2019 i que en principi hauria de durar 21 mesos. El segon és una breu i inconcreta declaració d’intencions sobre com serà la relació un cop finalitzi aquest període transitori.
Quan el Regne Unit va notificar oficialment a la Unió Europea que havia decidit abandonar-la, el que s’esperava és que ho faria dos anys després, que és el termini que fixa el Tractat de la Unió Europea. Tanmateix, el que passarà no és, ni de lluny, això, i si les parts han pactat l’existència d’un període transitori és perquè han estat incapaces d’acordar els termes de la separació.
Els objectius del govern britànic eren, i són, dos: en primer lloc i sobretot, recuperar la llibertat per legislar, per signar acords comercials amb tercers països i per controlar el flux de persones a través de les seves fronteres; en segon lloc, pactar amb la Unió Europea un acord comercial que garantís el manteniment del lliure comerç a través de les fronteres comunes.
Des d’un principi era evident que aquests dos objectius són incompatibles: si dos països tenen un acord que fa que el comerç entre ells dos sigui lliure, aquests dos països no són lliures d’establir per la seva banda acords comercials amb tercers. El Regne Unit no pot renunciar al seu primer objectiu perquè la promesa del Brexit era justament la recuperació de l’autonomia, i després s’ha descobert que no pot renunciar al segon objectiu sense establir o una frontera 'dura' a l’illa d’Irlanda o una frontera 'dura' entre l’illa d’Irlanda i la Gran Bretanya (Anglaterra, Escòcia i Gal·les). La primera de les dues opcions és contrària als Acords de Divendres Sant que van posar fi a la violència a l’Ulster (i que van ser votats en referèndum a cadascuna de les dues parts de l’illa), la segona constituiria un pas potser definitiu per a la reunificació d’Irlanda, i qualsevol de les dues opcions és ferotgement contestada pel DUP, un partit protestant de l’Ulster els diputats del qual són necessaris per a l’estabilitat del govern de Theresa May.
Quan aquesta i altres contradiccions s’han posat de manifest, la solució ha estat l’establiment d’un període transitori. En altre paraules: xutar endavant.
Durant aquest període transitori s’ha de negociar –sense les presses que ha imposat el termini de dos anys– la relació definitiva. Ara bé, res no fa pensar que les contradiccions desapareixeran per art de màgia, raó per la qual el període transitori podria prolongar-se indefinidament.
La situació actual porta a concloure que el Brexit pot acabar de tres maneres. La primera és un Brexit fictici, una opció que ja té nom: BINO (“Brexit in name only”). És el que defineix el període transitori: el Regne Unit no forma part de la Unió Europea i no participa en els seus òrgans de govern, però segueix contribuint al finançament del pressupost europeu, la legislació comunitària li segueix sent d’aplicació, segueix estant sotmès a les sentències del Tribunal de la Unió Europea i no és lliure de signar tractats comercials amb tercers. És, més o menys, la relació que tenen Suïssa i Noruega amb la Unió. Òbviament, aquesta opció no vindria per la decisió de ningú, sinó per la impossibilitat de pactar res diferent. La possibilitat que, un cop s’entri en el període transitori, aquesta situació es prolongui indefinidament és el que justifica que el pacte de la setmana passada hagi estat rebut amb tanta hostilitat pels 'brexiters' militants, i és el que fa improbable que la Cambra dels Comuns l’aprovi.
A hores d’ara sembla que el que persegueixen els 'brexiters' militants és la sortida sense acord, encara que no s’atreveixin a dir-ho clarament. En cas contrari, haurien elaborat una alternativa a la proposta del govern de May. Implícitament, sembla que el caos inicial i els costos associats (incloent-hi el que pugui passar a Irlanda) constituirien per a ells un preu raonable per recuperar l’autonomia, i per això votaran 'no' a l’acord.
El 'no' serà probablement majoritari perquè sumarà la major part dels diputats laboristes, que desitgen la caiguda del govern i noves eleccions. En el context de la campanya, i en vista del fracàs de dos anys de negociació, no seria extraordinari que algú prometés un segon referèndum, i tampoc no seria gens extraordinari que aquesta vegada el Remain guanyés, la qual cosa constitueix la tercera opció per al Brexit.
El que resulta difícil és assignar probabilitats a aquestes tres opcions. La tercera, però, guanya punts dia a dia.
