16/08/2019

Ho tornarem a fer

3 min

En els últims dies, Eva Granados ha publicat dos articles dedicats a posar de manifest que cap Constitució democràtica accepta la possibilitat de secessió d’una comunitat territorial ni, per tant, la possibilitat de celebrar un referèndum vinculant sobre aquesta qüestió. El primer va suscitar dues respostes, una de meva i una altra de Ferran Requejo i Marc Sanjaume.

Granados acabava el primer article afegint: “Al PSC concloem que un referèndum sobre la independència és el pitjor remei per a una societat dividida com la nostra, i mentre uns volen un referèndum per trencar, els i les socialistes el volem per referendar un gran acord”. I concloïa el segon demanant-me explícitament “si el Sr. Puig, defensant l’argument habilitant de la majoria «clara i persistent», justifica l'«Ho tornarem a fer»”. En aquest article em proposo respondre a aquesta pregunta.

Per fer-ho haig de rememorar els fets que considero més importants per explicar la situació en què ens trobem.

Els catalans que l’any 1978 teníem dret a vot vam votar molt favorablement la Constitució espanyola, la qual reconeixia per una banda la indissolubilitat de l’estat espanyol i per l'altra el dret de Catalunya a l’autonomia.

Durant el llarg període de governs de CiU la relació del gruix del catalanisme amb l’estat espanyol es va caracteritzar per dos fets. Per una banda, per jugar un paper fonamental en l’estabilització política i, per tant, en la consolidació del sistema constitucional aprovat en aquell referèndum. Per l'altra, per una creixent insatisfacció amb el tracte –fiscal, simbòlic i competencial– que l’Estat dispensava a Catalunya.

En aquest context, i un cop CiU va ser descavalcada de la Generalitat l’any 2003, el PSC va liderar la construcció d’un nou marc de relació entre Catalunya i l’Estat. Aquest nou marc consistia (no podia ser d’una altra manera) en una modificació profunda de l’Estatut d’Autonomia que havia estat aprovat en referèndum l’any 1979. En un primer moment va semblar que havia aconseguit el suport del PSOE, però aquesta il·lusió va durar poc, perquè els líders d’aquell partit van fer tot el que van poder no tan sols per retallar-lo, sinó també per deixar ben clar que ho feien amb voluntat humiliadora (circula un vídeo d’una intervenció d’Alfonso Guerra davant de militants prou explícit en aquest sentit). El text així desfigurat va ser sotmès a referèndum, i el va superar. No obstant això, l’altre partit de la centralitat espanyola, el PP, i els poders profunds de l’Estat van fer tot el que van poder per liquidar aquella solució, i ho van aconseguir a través de dues vies: una exitosíssima recollida de signatures i una operació política que el constitucionalista Pérez Royo no s’ha cansat de qualificar des del primer moment com a “cop d’estat”. Montilla va ser prou explícit sobre les conseqüències que tindria aquella acció.

Efectivament, el fracàs d’aquell intent va ser el detonador del procés independentista. A Catalunya, els “constitucionalistes” van perdre la iniciativa i aquesta va passar a mans de l’independentisme entre el juny del 2010 (quan es va fer pública la sentència del TC) i l’octubre del 2017.

L’independentisme també ha fracassat. No perquè l’Estat empresonés arbitràriament líders civils, ni perquè enviés a Catalunya alguns milers de policies, ni perquè després hagi processat els líders independentistes, ni perquè mantingui en presó preventiva tots els que no s’han exiliat. Ha fracassat perquè l’1 d’octubre del 2017 es va confirmar que la independència no era clarament l’opció de la majoria de la població i perquè el 8 d’octubre es va posar de manifest que els que hi eren contraris eren molts i estaven disposats a mobilitzar-se en contra. La iniciativa ha passat ara a mans dels seus adversaris.

Granados ens diu que el PSC proposa, un altre cop, sotmetre a referèndum un nou Estatut d’Autonomia que permeti superar la divisió entre els partidaris de la independència i els que hi són contraris. En definitiva, ens diu que el PSC “ho tornarà a fer”. És indubtable que si se’n surt l’independentisme tornarà a ser una opció minoritària durant alguna dècada.

El futur no està escrit, però a mi em sembla que aquest segon intent està condemnat al fracàs perquè ni els partits centrals de la política espanyola, ni els poders profunds de l’Estat, ni l’opinió pública, permetran que tingui èxit.

Si el meu pronòstic és encertat, serà com a conseqüència d’aquest segon fracàs que els independentistes “ho tornarem a fer”, o sigui, ho tornarem a provar. A la llarga, una de les dues forces se’n sortirà. Quina? Com diu un eximi exdirigent socialista, només hi ha una cosa més difícil que la independència de Catalunya: la transformació de l’estat espanyol en una autèntica federació.

stats