Escenaris després d'una batalla

Fa pocs mesos hi havia a Catalunya onze entitats bancàries. Avui en queden quatre. Pel camí, dues caixes, Penedès i Laietana, han estat absorbides des de fora de Catalunya.

El més probable és que d'aquí a uns mesos d'aquestes quatre entitats en quedin una o dues. Com és natural, l'obsessió del govern català és que en quedin dues, i que incloguin la totalitat dels actius de totes quatre. És un objectiu raonable?

El primer que s'ha de dir és que, com que totes quatre seran bancs, a diferència del que passava amb les caixes, podran ser absorbides mitjançant la presa de la majoria del capital per part d'un tercer. Per tant, per sobreviure, totes han d'afrontar un doble repte.

A curt termini, han de complir les ràtios de solvència determinades pel govern espanyol. Un 8% per a les entitats que cotitzin i un 10% per a les que no ho facin. Aquesta diferència bloqueja una sortida que Unnim (i potser CatalunyaCaixa) semblava estar estudiant: la captació de recursos minoristes a través de la xarxa. Les que no aconsegueixin captar els recursos necessaris passaran a estar controlades pel govern espanyol (a través del FROB).

A mitjà termini, les entitats hauran de tenir una dimensió que els proporcioni competitivitat i les protegeixi d'opes hostils. La situació de cada entitat és la següent: CaixaBank sembla fora de perill. Compleix les ràtios exigides, està relativament (insisteixo, relativament) sanejat, està ben gestionat i té una dimensió competitiva.

Banc Sabadell ha aconseguit complir les ràtios exigides a base d'una exitosa (però cara) ampliació de capital. No està amenaçat a curt termini, però la seva dimensió és insuficient a mitjà termini. Ha de créixer, i és ara que hi ha les oportunitats. Si no ho fa, després de la crisi passarà a estar en el radar d'altres entitats que vulguin créixer a Espanya a base d'absorcions. Per a Banc Sabadell, és ara o mai.

CatalunyaCaixa i Unnim afronten perspectives alarmants. Ni tenen una dimensió competitiva a mitjà termini, ni compleixen les ràtios de solvència. Els seus actius inclouen un volum de risc immobiliari "problemàtic" molt gran. Sobreviure és tot un repte.

No podem preveure quina serà la solució final, però sí que podem dibuixar diversos escenaris: 1. L'escenari malson. CatalunyaCaixa i Unnim passen a estar controlades pel FROB. A mitjà termini, la participació d'aquest fons passa a ser adquirida per un gran banc espanyol (o estranger, si n'hi ha que vulguin tornar a intentar penetrar en l'inexpugnable mercat espanyol). El Santander desplega el seu logo a la Pedrera i el BBVA al monestir de Sant Benet. Banc Sabadell es manté amb la dimensió actual però, a mitjà termini, és adquirit per un banc forà. Catalunya resta amb un sol banc: CaixaBank. Es tornen a publicar llibres sobre la incapacitat catalana per a les finances. És un escenari prou probable i prou lamentable per justificar els esforços del govern català per impedir-lo.

2. La solució ideal . Es la que semblen perseguir, cadascú per la seva banda, els gestors de les quatre entitats. CaixaBank no fa res perquè res no li cal. El Sabadell absorbeix una caixa de fora de Catalunya per guanyar quota en zones en què la seva presència és pobra: Novacaixagalicia o España-Duero, per exemple. CatalunyaCaixa capta recursos de tercers i absorbeix una altra caixa de menor mida. Unnim capta recursos minoristes, accepta aportacions del FROB i es desempallega d'aquestes aportacions més endavant traient a borsa una participació minoritària.

La probabilitat d'aquesta solució és mínima. Que CatalunyaCaixa trobi recursos que no impliquin la seva desaparició sembla impossible. Que Unnim aconsegueixi treure a borsa una participació minoritària més endavant també sembla improbable. No cal comptar-hi.

Entre el malson i l'ideal hi ha entremitjos. L'escenari més senzill -i potser l'òptim- fóra el següent: després de molt fer-se pregar, CaixaBank absorbeix Unnim (i posa l'estrella a Sant Benet). CaixaBank no guanya res directament, però impedeix que un tercer es coli en el territori català. Sabadell, també molt pressionat, absorbeix CatalunyaCaixa. És l'operació sobre la que més s'ha especulat i, amb raó, la preferida pel govern català. La Pedrera passa a ser del Sabadell. No és la solució ideal per a aquesta entitat, que ja té molta presència a Catalunya, però tampoc no és que li sobrin les alternatives (España-Duero sembla haver triat una altra parella; permetria el govern gallec que absorbís Novacaixagalicia?). Evidentment, hi ha altres escenaris possibles. El que es doni dependrà de la posició que prengui el Sabadell.

Sí que hi ha pocs dubtes sobre què passarà amb Banco Financiero y de Ahorro (fusió de Caja Madrid, Bancaja i altres). El govern espanyol farà tots els esforços per captar recursos i salvar-lo. Difícilment ho aconseguirà perquè el problema és massa gros. La qüestió és qui l'absorbirà. Sembla la pista d'aterratge ideal per a un banc xinès.