05/01/2018

Convèncer Isabel Marín

3 min

La cadena de televisió franco-alemanya ARTE ha produït un documental sobre l’independentisme català, Catalogne: l’Espagne au bord de la crise de nerfs [Catalunya: Espanya a un pas de la crisi nerviosa], que està circulant àmpliament per les xarxes. Entremig del testimoni de diversos experts (Jordi Amat, Paul Preston, Concita de Gregorio, John Carlin, Josep Ramoneda, Elpidio Silva...) i agents polítics (Rufián, Borrell, Colau...), apareix el d’uns desconeguts, una família de l’Hospitalet de Llobregat, allà on “l’independentisme fa por”. Se’ns diu que l’avi va venir d’Andalusia i l’àvia de Múrcia, i se’ns diu que tenen por d’haver de fer les maletes altre cop. El primer intervé per recordar que quan ells van arribar no hi havia més que “quatre cabanes de pescadors”, que tot estava per fer i que “fa ràbia” pensar que hagin de renunciar al que tenen. Després intervé la filla, una mare jove. Explica que durant uns mesos semblava que tothom s’havia fet independentista, que va anar amb la seva mare a la manifestació del 8 d’octubre, que l’autobús anava ple com un ou, que res no indicava que la resta de passatgers tinguessin el mateix propòsit i que només en baixar tots a la mateixa parada van començar a sortir de les bosses de mà les banderes espanyoles. Isabel Marín diu i repeteix que aquell moment “va ser molt emocionant”. Immediatament, el documental mostra unes imatges d’aquella manifestació, en la qual es coreja el lema “ No somos fachas, somos españoles ”.

Aquestes dues últimes escenes m’han commogut. La primera, perquè em puc identificar molt fàcilment amb una persona que descobreix que els seus anhels -que suposava molt minoritaris- són compartits per molta més gent de la que s’imaginava; aquest descobriment és enormement gratificant, perquè ho és deixar de sentir-se sol. La segona perquè “ No somos fachas, somos españoles ” és el crit d’algú que es considera injustament menyspreat per la societat que l’envolta i que clama per ser tractat amb dignitat.

És evident el paral·lelisme entre aquestes dues experiències i les de centenars de milers d’independentistes. Amb molta freqüència, els comentaristes poc informats expliquen l’independentisme català com una manifestació de l’egoisme del ric que no vol compartir els seus recursos amb els que en tenen menys. Quin error! Les persones que van resistir a la policia l’1-O no ho feien perquè pensessin que estaven fent una bona inversió, sinó per una qüestió de dignitat. I, evidentment, el ritual de la manifestació massiva reconforta a qui se sent enfrontat a un poder hostil molt superior, com ho és el de l’Estat.

Les experiències humanes d’Isabel Marín i de l’independentista mitjà són idèntiques, però els seus objectius són diametralment oposats. Aquesta paradoxa no és extraordinària: els sentiments de dos soldats d’exèrcits enemics o de dos aficionats de dos equips rivals són humanament idèntics, però això no fa més fàcil, sinó més difícil, que confraternitzin. Ara bé, és vital que Isabel Marín i l’independentista mitjà arribin a sentir-se germans si pretenem que Catalunya sigui un país de primera.

És fàcil acusar l’independentisme d’haver generat una ruptura. En realitat, el que posa de manifest l’exemple d’Isabel Marín és que, sota l’aparença d’un sol poble, a Catalunya n’hi havia dos. Això és greu, perquè, pel que sembla, Isabel Marín ha nascut en una Catalunya ja autonòmica. Si l’independentisme posa de manifest el fracàs de la segona restauració borbònica per acomodar Catalunya en el si d’Espanya, l’èxit fulminant de Ciutadans als cinturons metropolitans posa de manifest el fracàs de trenta-set anys de Generalitat a l’hora de fer realitat el lema “Catalunya, un sol poble”.

És molt probable que Isabel Marín votés Ciutadans el 21-D per frenar el que considera una amenaça a la seva dignitat i al seu benestar. Però aquells que pretenia frenar tornen a tenir la clau de la Generalitat i amb ella l’oportunitat de demostrar-li que els seus temors són infundats. Poques coses són més importants i més urgents.

És habitual que el subordinat es fixi en el superior. Ho és menys que el superior es fixi en el subordinat. Entre abusos policials, arbitrarietats administratives i excessos judicials, als partits independentistes els sobren motius per sentir-se perseguits per Madrid. Ara bé, com posa de manifest el cas d’Isabel Marín, per a molts catalans el que fa por no és Madrid, sinó Barcelona.

Comprenc que els partits independentistes estan sotmesos a una enorme pressió, però caldria que fossin conscients de l’enorme poder de persuasió que els dona la victòria electoral, i que si fossin capaços d’articular i difondre un discurs de govern creïble i inclusiu asserenarien els ànims de tothom, ajudarien a la cicatrització de les esquerdes en la unitat del poble i, finalment, enfortirien les perspectives del seu projecte a llarg termini.

stats