Publicitat
Publicitat

Combregar amb rodes de molí (1)

Imagini's que viu en una comunitat de veïns que té calefacció central perquè se suposa que és més barata que la individual. Mensualment, l'administrador de la finca presenta una factura a cada veí corresponent a la calefacció. El càlcul del que cadascú ha de pagar no és senzill, perquè tots els pisos són diferents: uns són més grans que els altres, més assolellats, més ventilats, etc.; no obstant això, la clau és que tots hi surtin guanyant. Ara bé, imagini's que vostè descobreix que la calefacció individual li sortiria més barata. Probablement ho plantejaria en una reunió de veïns i esperaria de l'administrador que proposés una de dues coses: o bé alguna modificació que fes que tots milloressin (potser reduint els seus honoraris) o bé que canviés la distribució del cost de manera que vostè hi deixés de perdre encara que fos a costa que els altres veïns no hi guanyessin tant.

Imagini's que en comptes d'això l'administrador negocia amb el proveïdor de gasoil un ajornament en el pagament, cosa que permetrà, reduint les quotes de tothom, que vostè deixi de pagar més que el que li costaria el servei si el contractés individualment. ¿Vostè quedarà satisfet? Suposo que no, perquè l'administrador segueix sense oferir-li un servei més barat, i, encara que de moment les quotes baixin, serà només a costa que pugin més endavant. Si això és tot el que hi ha, vostè seguirà preferint abandonar el servei centralitzat.

Suposo que el que ha quedat dit és indiscutible, i per això em sorprèn que hi hagi qui discuteixi la necessitat de tenir en compte el dèficit de l'administració central en el càlcul del dèficit fiscal català. M'explicaré.

Fa molts anys que, considerant que pagava massa a l'administració central en relació al que en rebia, Catalunya va començar a calcular la diferència entre un concepte i l'altre. Encara que no és una qüestió fàcil, hi ha metodologies acceptades per fer-ho, i els resultats que va obtenir van confirmar les pitjors sospites: la diferència era molt alta. Després de molt insistir-hi, va aconseguir que un any (2005) l'administració central fes ella mateixa el càlcul, que va confirmar els resultats obtinguts fins aleshores. Aquesta constatació va esdevenir el fonament d'una reclamació de la revisió dels termes de la relació. Potser per aquest motiu, l'administració central va deixar de calcular el dèficit fiscal en anys posteriors, però la Generalitat sí que va fer-ho, i amb els mateixos resultats.

Ara bé, en els darrers anys, el càlcul pren en consideració l'endeutament de l'administració central, perquè la Generalitat considera que tard o d'hora li tocarà pagar-ne una part als catalans. Doncs bé, hi ha qui qüestiona aquesta pràctica i defensa que només s'hauria de tenir en compte el que Catalunya paga (que ha caigut significativament amb la crisi) i el que rep (que ha augmentat pel mateix motiu). La conclusió seria que el saldo no seria de 16.000 milions contrari a Catalunya, sinó de 4.000 milions favorable a Catalunya. El dèficit fiscal, s'argumenta, ha estat substituït per un superàvit fiscal, raó per la qual seria insensat mantenir la pretensió de canviar els termes de la relació.

La primera vegada que vaig llegir aquest peculiar raonament va ser en un estudi d'una organització denominada Convivencia Cívica Catalana, que presideix Francisco Caja, i em va semblar una excentricitat més d'aquest personatge (recomano la visió a YouTube de l'entrevista que li va fer Manel Fuentes a El matí de Catalunya Ràdio el 28 de març de 2012). El fet que hagués localitzat la referència en un article de Francesc de Carreras no va fer sinó suggerir-me que els arguments d'aquest segon no poden ser considerats seriosament més que quan es refereixen al que coneix, que és el dret constitucional (la confirmació m'arribaria llegint-li en un altre article una afirmació delirant sobre aeroports, un tema sobre el qual tinc uns certs coneixements). El tema no tindria més importància si no fos perquè l'argument està essent repetit per altres personatges no tan pintorescos, com Pascual Fernández en un dossier de la FAES ( El mito fiscal ), Almudena Semur en un altre de l'Instituto de Estudios Económicos (La cuestión catalana, hoy ) o Antoni Zabalza a El País ( Malentendidos del saldo fiscal catalán , 19/11/12). Finalment, em diuen que la setmana passada ni més ni menys que Joaquim Muns l'hauria repetit.

El món és ple de ximples, però mai deixarà de sorprendre'm comprovar que, de tant en tant, persones d'una certa categoria intel·lectual també són capaces de combregar amb rodes de molí.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF