25/05/2018

La cooperació que volem

2 min

Àgora Nord-SudL’operació Estela ha tornat a posar la cooperació internacional d’actualitat. Com una mena de maledicció, només surt a les nostres pantalles quan alguna desgràcia devasta qualsevol país lluny de casa i esperem que bombers i salvavides corrin i nedin per evitar més patiment. La desgràcia, però, la tenim ara a sobre amb el nostre particular huracà d’infàmia política, i la cooperació, esclar, torna a aparèixer, en versió arma llancívola.

Aquests dies veureu que la majoria de mitjans no es fixen en el fons de la qüestió sinó en si aquest nou episodi de (presumpta) corrupció serveix per tapar les vergonyes de la Gürtel o per descobrir on són les factures de l'1 d’octubre. ¿Penseu que a la premsa li interessa gens el cas Blasco, a València, fora de l’arsenal dedicat a fer fora el PP de la Moncloa? O per què els diaris ens treuen a la portada, si no és per assetjar els comuns?

Fa bastanta vergonya la lectura tan barroera que en fa el periodisme a casa nostra, tret d’honroses excepcions. L'Euroestat col·loca Espanya al capdavant dels estats europeus pel suport de la seva societat civil a la cooperació, i l’Institut Català Internacional per la Pau aviat publicarà una enquesta en què una aclaparadora majoria dels catalans veuen en l’acció de pau, i no pas en el fet de tenir un hipotètic exèrcit propi, la nostra aportació a la seguretat mundial. Ens volem relacionar amb el món amb noves formes i instruments, i la cooperació encara ha de demanar perdó per existir, no passa de la categoria d'arma llancívola a l’arena partidària casolana.

Que algú s’ho faci mirar: la cooperació és, hauria de ser, una política pública de primer ordre. Podem discutir el seu impacte i com desenvolupar-la, però mai fer-ne una esmena irresponsable a la totalitat, com pretenia el meu admirat Miquel Puig fa unes setmanes. Entre altres coses perquè quan patim l’autoritarisme a casa nostra, el primer que fem és buscar fora la solidaritat d’altres. Sí, segur que podem explicar més bé que la cosa fa anys que no va d’espantar mosques als nens famolencs (tot i que alguna entitat hi perseveri) o de construir paradisos econòmics que no hem sabut fer a casa nostra, sinó de conquerir i desenvolupar drets arreu i per a tothom. Però és que no ens deixen fer-ho, interessen més els successos o l’entrenament del Barça.

I aquí tornem al fons de la qüestió. Qui precisament més qüestiona la cooperació com a política pública, quan hi accedeix l’acaba utilitzant per a coses per a les quals no està pensada. Les ombres de sospita acaben sorgint indefugiblement quan es fan híbrids per promocionar internacionalment les empreses del país, un objectiu totalment legítim, d'altra banda. I aquestes ombres s’aprofiten per erosionar la bona feina que es fa, que ha de superar una fiscalització administrativa desconeguda en altres àmbits.

Esperem que s’aclareixi tot el que ha sortit aquests dies, però sobretot esperem que d’ara en endavant es parli de la cooperació com un instrument irrenunciable per a la justícia global que aquest país desitja.

stats