28/12/2015

Veneçuela i la fi de la revolució

4 min

Com deia en Dylan, camarades, això podria ser ben bé la fi, la d’una època. El “règim” chavista, com li agrada denominar-lo a la major part del mass media ibèric, probablement s’està col·lapsant davant dels nostres nassos. Vam veure com la barra d’agitadors i tertulians de corbata i tradició cazallera (també els més nostrats, tot i que cridin menys) creuava els dits i posava espelmes a la Verge de Coromoto, la patrona de Veneçuela, perquè el diputat número cent dotze a l’assemblea bolivariana caigués del seu costat. Al final, malgrat tots els mals auguris i acusacions amb preavís de tupinada, el 2016 a Caracas s’instal·larà un legislatiu amb poders per desballestar l’obra bolivariana. I tot, bàsicament, perquè ha rebut un mandat claríssim i inapel·lable del poble veneçolà que allò no dóna per a més.

La revolució pot estar molt bé, però quan un país ric com la pàtria de Bolívar veu com no es pot abastir amb normalitat de la majoria de productes bàsics, que la facin uns altres, escolteu. Imagino que devia ser el que va pensar molta d’aquesta gent que va votar massivament per un cop de timó, chavistes o no. Ho imagino perquè, en realitat, en sabem poc del que passa per allà i, personalment, poso sempre en quarantena qualsevol notícia que parla del país llatinoamericà i intento triangular els continguts abans d’acceptar-los. Com deia fa poc un jove fotoperiodista espanyol resident allà, Veneçuela s’ha explicat malament, des de tots els costats. Però si és prou evident el desig per l’esmentat canvi de panorama, també ho és que ningú aguanta disset anys al poder sense fer res de bo, passant puntualment pel sedàs de les eleccions democràtiques.

Ara bé, la benzina revolucionària s’ha acabat perquè, paradoxalment, de benzina en sobra a tot el món. Els preus del petroli a principis del mes de desembre amb prou feines superaven els 30 dòlars, i tornaven als nivells assolits amb la crisi del crèdit el 2008. Per molt que l’Equador o la mateixa Veneçuela pressionin l’Aràbia Saudita, aquest país ha imposat les seves tesis a l’OPEP: el pla és continuar inundant de cru i no perdre posicions als mercats, rebentar preus i enfonsar econòmicament les produccions més cares, com ara la que prové del fracking i estava convertint els EUA en exportadors nets per primer cop en molts anys. L’energia continua sent una arma geopolítica de primer ordre. Ja us podeu imaginar per què el terme descarbonització va ser bandejat per les monarquies del Golf durant les negociacions de la COP21 a París.

Diuen que després del cop d’estat que va patir el 2002, Chávez va tenir més clar que mai que havia de dotar-se d’un model econòmic al servei de la seva revolució, que el poder polític no era suficient per sotmetre els poder fàctics. I no només per Veneçuela. La sort de la insurrecció bolivariana contra l’imperialisme ianqui, com ho dirien des d’allà, també es jugava a la resta de Llatinoamèrica, fos continental o no. Amb Cuba, a la qual necessitava per allargar una mica més el seu “període especial”, van posar en marxa l’ALBA, una aliança político-econòmica a la qual a poc a poc es van anar afegint països com Nicaragua, Bolívia o l’Equador. El petroli veneçolà ha lubrificat un bloc que ha marcat el signe dels darrers deu anys, com a mínim. Fins i tot en països com el Salvador, que formalment no hi pertany, s’ha creat un entramat d’empreses al voltant de la inicial Alba Petróleos que, gràcies a les condicions favorables amb què Caracas bombeja cru cap a l’istme centreamericà (a Nicaragua existeix una estructura empresarial semblant), treu prou rèdits per bastir una mena d’obra social complementària a l’acció dels darrers governs del Frente Farabundo Martí.

Muntar una revolució sobre l’extractivisme tenia els dies comptats. De fet, la desestabilització dels anys vuitanta per la caiguda dels preus del cru i l’endeutament són al darrere del caracazo, el 1989, i de l’ascens polític de Chávez. Per molt que l’aprofitament social de la riquesa generada per les matèries primeres hagi estat infinitament millor que durant el segle XX, de nou Veneçuela, Bolívia o l’Equador han perdut una oportunitat de construir una altra economia i de desempallegar-se del subsòl i de les matèries primeres en general. El gran somni d’una Amèrica Llatina industrialitzada o proveïdora de serveis, amb opcions econòmiques amb més valor afegit, generadora de millors rendes que puguin ser justament redistribuïdes, no acaba d’acomplir-se.

Fa poc vam saber que ja tornen a treure el nas per l’Argentina els homes de negre de l’FMI, quan semblava que una dècada de soja havia exorcitzat el deute per sempre. I la conferència del clima de París acaba de tocar la campana. La revolució que ens cal és deixar tot el petroli sota terra. This is the end, my only friend, the end.

stats