Nous horitzons, vella cobdícia

Estem destruint el nostre planeta per satisfer els plaers més superficials

Fins al 5 de febrer el Museu de Cultures del Món de Barcelona ofereix una exposició que ningú s’hauria de perdre. Es titula Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial, i relata una part de la història recent de Barcelona que ens resulta encara poc coneguda. L’exposició, comissariada per Andrés Antebi Arnó, Pablo González Morandi, Alberto López Bargados i Eloy Martín Corrales, és austera i sòbria, però el que mostra és suficient perquè provoqui una bona sacsejada emocional i cognitiva. Recórrer-la és perdre’s en un malson sinistre.

Tots sabem que, durant segles, les potències colonials occidentals van fer negoci amb els recursos naturals dels països colonitzats, van explotar la seva gent com a mà d’obra barata o fins i tot esclava, i van esborrar formes de vida, llengües i visions del món per imposar les seves. El que coneixem menys és que el gran desenvolupament econòmic i cultural que va viure Barcelona durant els segles XIX i XX es va construir sobre el colonialisme, i aquesta exposició explora el cas particular de la seva relació amb Guinea Equatorial. Cacau, cafè i fustes nobles van nodrir els negocis de la burgesia catalana, mentre objectes de valor arqueològic omplien museus i coleccions privades, les plantes abastien parcs i jardins, i amb els animals salvatges capturats es va crear el zoo. No hi ha aquí res d’excepcional. És el mateix comportament que han tingut sempre les potències colonials. És només un altre exemple d’una història de saqueig, de cobdícia, que s’ha repetit massa vegades en la història de la humanitat.

Invertim una gran quantitat de recursos econòmics a buscar altres mons capaços de subministrar-nos els recursos que aquí estem malbaratant

L’exposició sobre Ikunde m’ha quedat gravada al cap, i me’n recordo cada cop que llegeixo sobre la recerca espacial. Com sabem, el nostre planeta pateix una greu crisi ecològica provocada per la humanitat: estem arrasant ecosistemes, esgotant recursos com el petroli o l’aigua potable, provocant una extinció massiva d’espècies i un canvi climàtic. Podríem optar per la via raonable: disminuir la nostra població, reduir les desigualtats i adoptar un estil de vida menys consumista. Però hem decidit fer el contrari: invertir una gran quantitat de recursos econòmics a buscar altres mons capaços de subministrar-nos els recursos que aquí estem malbaratant. Volem seguir gaudint dels nostres capricis costi el que costi: volar contínuament a l’altra punta del món, posseir dos cotxes per família, menjar proteïna animal quatre cops al dia, comprar productes arribats d’altres continents en vaixells que contaminen els oceans, tenir cada cop més aparells que consumeixen electricitat, acumular objectes que no necessitem, renovar el vestuari cada temporada. Estem destruint el nostre planeta per satisfer els plaers més superficials, com tantes oligarquies de països colonitzadors van gaudir de plaers banals a costa de la destrucció dels països colonitzats.

Tot allò que trobem ho considerarem propietat nostra, de la mateixa manera que creiem que ens pertanyen les criatures de la Terra

La lògica colonial que impulsa l’exploració espacial voldria no sols trobar recursos inorgànics, sinó sobretot trobar vida. Els científics porten dècades investigant si n’hi hauria al planeta Mart. Ara han posat esperances en Europa, una de les llunes de Júpiter: sota una capa de gel de bastants quilòmetres s’hi amaga un gran oceà interior que podria albergar, fins i tot, vida complexa. Tità, la lluna de Saturn que posseeix una atmosfera de nitrogen i on hi ha pluges i tempestes de metà, és una altra font d’esperances. I més enllà del nostre Sistema Solar, no deixen de trobar planetes que semblen tenir les condicions adequades per acollir vida.

Convençuts pels científics, els governs dels països més poderosos destinen cada any quantitats ingents de diners a la recerca de vida extraterrestre. Per descomptat, tot allò que trobem ho considerarem propietat nostra, de la mateixa manera que creiem que ens pertanyen les criatures de la Terra, des dels roures fins a les papallones, les balenes o els salmons, els coralls o els bacteris.

Res no m’alegraria més que saber que hi ha vida en molts altres planetes, i que la immensa biodiversitat que ha generat la Terra és només una petita part d’una biodiversitat immensament més gran. Res no em desperta més curiositat que saber com serien aquestes altres formes de vida i en quina mesura s’assemblarien o no a les que coneixem. I, tanmateix, no puc imaginar una notícia més trista que la descoberta de vida a Mart, Europa o Tità. El destí que li esperaria a aquesta vida extraterrestre ja el coneixem: està descrit amb tot detall a l’exposició Ikunde. Barcelona, metròpoli colonial.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF